28 de desembre 2007

Inocentada

Des d'avui no sóc valencià. Sóc mallorquí. Sembla una inocentada, però és el destí el qual de nou em dirigeix a canviar d'ubicació. Aquest matí m'he inscrit com ciutadà de Calvià. Raons laborals i familiars m'han portat a això. Reflexionaré més endavant.

24 de desembre 2007

Nit de Nadal


Nit de Nadal i a l'hora que apareix en el blog. He sopat senzillament a la terrassa de casa amb la dona ja que el fill està amb l'àvia a més de 3000 Km de distáncia. Tot perfecte, el clima idoni, la lluna plena i els temes a debatre sempre interessants. Al finalitzar he tret al gos al seu passeig habitual i he vist uns pares somrients, portant de cada braç a la seua filla afecta d'una síndrome de Down amb una malformació múscul-esquelética. Heus aquí una situació que sempre em qüestiona el Nadal i és pensar (personal i respectuosament, per supost) sobre aquelles persones en que és més un drama que altra cosa un dia en que la societat, motivada per la TV fonamentalment, ens presenta com la millor i més emotiva nit de l'any. Al creuar-me amb aquestos pares, la seua salutació, el “ God Jul” ("Bon Nadal" en noruec) m'anima a recordar a aquelles persones que no coneixen el mercantilisme de la societat i a qui s'esforcen perquè aquestes siguen una miqueta més feliços. Bon Nadal, a tot hom i a aquestos especialment.

02 de desembre 2007

Lutefisk

Això de ser blogger et permet excentricitats. Una d'elles és fer un comentari culinari. Endavant .... ahir vaig sopar lutefisk. Es tracta de bacallà tractat particular i diàriament amb sosa cáustica durant 12 a 14 dies. Amb això adquireix consistència gelatinosa. Es presenta amb guarnició de creïlla , pèsols verds i cansalà. S'acompanya de cervesa i aquavit (beguda alcohòlica escandinava de 40%).
L'assumpte de la manera que es va crear el lutefisk és igual de controvertida que el propi peix. Amb això, és la forma d'iniciar per als països nòrdics el període nadalenc.
Els lutefisk-fagos són objectes de cites i acudits d'escèptics del lutefisk que ho comparen amb qualsevol cosa des de matarrates (que té una mica de veritat, per les traces del poc natural aminoàcid lisinoalanina que es troba en el lutefisk a causa de la reacció amb la sosa) fins a armes de destrucció massiva.
La meva opinió : un plat excel·lent que igual que la nostra paella i altres plats tradicionals, sempre duen comentaris i conviden a la reunió. I això és bo.

(Per cert, la meua dona, coneixedora de la seua elaboració, no el va provar).

10 de novembre 2007

Les escoles del Cedre compleixen els seus 75 anys

Les escoles del Cedre o més formalment Col·legi Cervantes, compleixen els seus 75 anys. Com un alumne més de l'escola relate una part de les meues vivències. Vaig començar en 1964 i eren noves algunes situacions com que jo procedia de les Escoles del Patronat i vivia en el carrer l’Ermita, pel que havia de creuar la ciutat. Només coneixia a altres xiquets que ens havíem criat en l'Ermita de la Mare de Déu de Gràcia. Anava a les ecoles acompanyat del meu pare, portant-li una cartera i tornava passant per l'interior del mercat de la Plaça Colón. Havia de distreure'm en l'escola i en el camí, ja que a casa no teníem televisió. Creuar la 340 era una odissea diària.
El meu primer mestre va ser Don Enrique Viciano. Nascut en la ciutat i de caràcter fort, el recorde bondadós. Fins a la seua mort, el saludava afectuosament en el carrer amb el major dels meus respectes. Recorde la meua dificultat per a evitar de sesejar el meu castellà, per la nostra llengua a casa. Llegint a Toni Pitarch dies enrere, vaig recordar els dies que escoltava l'"himne espanyol", el “cara al sol” i el “por Dios, per la Patria y el Rey” i es desplegaba la bandera española abans de començar les classes. Mai sabré si el moderat del meu pare ho feia a posta l'arribar tard a l’escola o si jo em distreia massa des de la plaça de l'Església de la Sang a les escoles, però vaig cantar poques vegades tals cançons. Al menys no ho sabia això la meva àvia Carmen, carlista tradicionalista convençuda. Ens va ensenyar Don Enrique durant dos anys el que debía i m'estranye que sent un autentic “barallador” en el pati, mai vaig provar la seua “mustachina”, una vareta amb que ens pegava a les “yemes” dels dits. Dues coses curioses: la poc saborosa llet en pols que ens donaven durant el pati, per raons que desconec i les vacunacions orals i en el braç, de la qual encara tinc senyals.
Una anècdota especial va ser quan el pare del meu amic Román, regidor de l'Ajuntament de a les hores, es va presentar en l'escola per a investigar la desaparició dels pilots laterals dels cotxes Gordinis del poble. La seua cara, patètica al veure alçar-se al seu fill com un dels implicats.
L'últim any es va jubilar Don Enrique i vaig passar a Don Cecilio Díez, qui procedia de Castella i ens havia de preparar per a passar al següent any a l'Institut que acabaven d'inaugurar eixe any. Era més distant, però molt interessat a ensenyar. Parlava francès i es va enfadar amb mi quan vaig optar per estudiar anglès. Vaig guanyar un premi provincial de redacció, dotat amb 500 pessetes , que vaig ingressar en la meua primera llibreta bancària. Em va impressionar la mort de la mare del company de pupitre i em torbava el pujar al segon pis per a parlar amb el director, Don Antonio Armelles, anys després assasinat, on estaven les aules de les xiques i ja començava a preguntar-me les questions relacionades amb el sexe opost. A Don Cecílio el veia sovint amb bicicleta per la ciutat ja que va tirar arrels amb la seva família en el poble i sempre el recordava amb admiració. Van ser aquestos tres anys grats per al record, com per a qualsevol alumne d'aquesta entranyable escola.
Per a molts anys ! .

28 d’octubre 2007

Així de trist és en ocasions la vida.

Estava convidat a assistir el dissabte al "parany" amb els meus amics, ... Gràcies Vicent pel detall !! però per la procedència de la meua dona, imaginava que no seria del seu plaer participar en una part de la nostra cultura, opinió referent a això que reserve per a uns altres. Segurament ho haguéssem passat bé, sobretot per la locuacitat que dóna una bona reunió en companyia d'una dosi moderada d'alcohol. Altra vegada serà, amics !!.

Però a les 5 de matí, va sonar el meu telèfon i era una cridada d'ajuda per una violació. Al treballar per a estrangers, m'obliga a estar de guàrdia 24 hores, com els metges de la meva joventut. Jo estava atenent en aquells moment un cas d'accident i vaig aconsellar a la meva dona acudir a la violada i vaig sentir la seua enteresa a l'assistir a la xica-dona violada, encara sense la meva presència. La va tranquil·litzar en el seu estat de "xoc", va traslladar a l'hospital més proper, va col·laborar amb el mèdic forense i va denunciar al jutjat. A l'arribar a casa, destrossada, però feliç, em comentava ... quins "porcs" ... 5 “mascles” van violar a una dona i el problema començarà demà, quan pense la situació.

Així de trist és en ocasions la vida. Una dona quedarà marcada per a la resta de la seua vida. No serà fàcil identificar els agressors encara que els procediments jurídics a Espanya, per sort, semblen seriosos, encara que el nombre de casos molt per sobre de les possibilitats. I l'agredida, avui espera als seus pares i necessitarà ajuda psicològica en el seu país, que ja estem preparant. Tristes vacances.

30 de setembre 2007

Sopar de 25 anys de fi de carrera. Gràcies Pilar.







Els metges de Castelló de la promoció 1976 a 82 (València), varem celebrar l'aniversari dels 25 anys. Encara que poca assistència, aquesta era , què anem a dir !! , seleccionada.

Bon ambient, exposició d'anècdotes i la valoració de com passen 25 anys en un obrir i tancar d'ulls.

Gràcies Pilar, "ànima mater" de la reunió (foto inferior). Sense ella no hagués estat possible. Que et conserves aixina de "templà".

Ara, tan sols esperar altres 25 anys per a reunir-nos.

(Als assistents, si voleu més fotos, em feu un comentari).

01 de setembre 2007

Dani Vidal, nadador paralímpico, cruza el estrecho de Gibraltar

- 26/08/2007 (Notinat).

Dani Vidal, plusmarquista mundial paralímpico, se convirtió este miércoles en el primer nadador paralímpico sin brazos en cruzar el Estrecho de Gibraltar, invirtiendo seis horas y veintidós minutos.

El deportista castellonense, de 32 años, logró cruzar el estrecho al tercer intento, después de no conseguirlo el lunes por el fuerte viento ni ayer debido primero a la niebla y después a las rachas de viento. Poco después de la siete de la mañana este nadador, que perdió un brazo y parte del otro en su niñez tras sufrir una fuerte descarga eléctrica, abandonaba el puerto de Tarifa.

La longitud del Estrecho de Gibraltar es de poco más de catorce kilómetros en su parte más angosta, entre Punta de Oliveros (España) y Punta Cires (Marruecos), y su profundidad varía entre unos 280 metros en el Umbral de Camarinal hasta algo menos de mil a la altura de la bahía de Algeciras.

Acompañado por dos embarcaciones, una de apoyo y otra de seguimiento, este deportista de Burriana realizó la travesía, en la que aseguró no ha encontrado obstáculos, tan sólo a dos millas de completar la prueba tuvo que hacer frente a vientos de 4,2 nudos de lateral. "Los organizadores pensaban que íbamos a aparecer en Ceuta, pero finalmente, aunque he tenido que ir un poco más lento, he logrado combatir este contratiempo y llegar al punto de la costa africana que nos marcamos".

A pesar de ser pleno verano, Vidal tuvo que proveerse de un traje de neopreno debido a las bajas temperaturas del agua (alrededor de 15 grados). En las casi siete horas, los delfines --"peces gordos", como los definió el propio protagonista-- se convirtieron en unos privilegiados espectadores de la gesta de Vidal. Una hombrada que ya ha dado la vuelta al mundo.

Lo que empujó a Dani a afrontar este reto mayúsculo, que llevaba varios años barruntando, era un reconocimiento mundial. Porque a pesar de ser una eminencia en el deporte paralímpico, no muchos conocían --hasta ayer-- al nadador natural de la capital de La Plana Baixa. Tras la prueba, el plusmarquista aprovechó la ocasión para reivindicar “más atención» para el deporte adaptado, ya que «está olvidado por todo el mundo”. De hecho, el nadador reconoció que decidió cruzar a nado el Estrecho de Gibraltar “para crear un punto de atención sobre el deporte adaptado”.

Poco a poco, la prensa nacional y también la internacional se hacían eco de haber cubierto la distancia entre la punta meridional de Europa y la septentrional de África. Periódicos de Venezuela, Ecuador... recogían en sus ediciones, impresas o digitales, el nuevo récord de Vidal.

Noticia recogida en diferentes medios.
Roger Torné.
====
I des d'aquí, fer el recordatori a Sonia Mañas Almela, que també adaptada, va efectuar la mateixa gesta fa dos anys. Els dos han estat alumnes del blogger en la seua formació docent. Ànims a ells i als seus técnics.

D'Oslo a Skorpios.


Després de les vacances, ja a casa, em pose al dia de les notícies del món i escric el post per a injectar-me ànim quan ho necessite la resta d'any.
Visitem a la família a Noruega, en la simpàtica ciutat de Fredrikstad , 90 Km al sud d'Oslo (imatge superior esquerra, presa el 20 d'agost, front al Ajuntament). Es procedeix com habitualment: salutacions cordials a la sogra i menjars a les 5 de la vesprada amb tota la família (imatge superior dreta). Com novetat, el meu nivell de noruec em permet ja ampliar molt més les converses. Teníem previst viatjar a Bergen (sud-oest de Noruega) o Kirkenes (Nord de Noruega, Lapònia noruega), però l'incòmode clima ens va decidir a anar al sud d'Europa, atrets pel sorprenentment econòmics que són els viatges des de Noruega.
D'Oslo a Grècia, concretament a una illa del nor-oest de la península helénica, propera a Albània. La illa del nom de la qual em vaig adonar al segon dia de la estada, es deia Lèucada , i reunia el que imagine de la resta d'illes del mar Jònic, caràcter de les seues gents, clima i menjar mediterranis. Destacats els passejos en ferri i el bany en la illa de Skorpios , propietat de la família Onassis , que fora bressol dels seus negocis i plaers i on està enterrat (ambdues imatges inferiors).

Desgraciadament, la TV oferia ininterrompudament imatges dels incendis a Grècia i l'incomprensible idioma grec modern de fons. Nosaltres, sense problemes. Com anècdota, no vaig tenir més remei que consultar a un grec on estava escrit en alfabet grec els noms de València i Vila-real. Per sort, 0-3 ja ho vaig entendre ràpidament.
Així van passar les nostres vacances i com tots, a l'espera de les pròximes.

Bones festes !!

18 d’agost 2007

Com tots .... de vacances !

Com tots, avui emprenc els meus dies vacacionals. Partim cap a les terres de la meua esposa amb l'esperança que la pluja ens permeta gaudir els dies i tal vegada canviem el rumb a altres llocs. En la foto, el fiord de Geiranger, lloc de naixement de la meua sogra.
Per cert, llegint el bloc del amic Toni Pitarch, m'alegra conèixer que Noruega, tercer importador de cítrics valencians, amb una població de tan sols 4,5 milions d'habitants, supera a la resta del món en el seu consum. I, la veritat, no se on amagar-me per a explicar-li a la meua dona que tenim pèrdues cada any en el cultiu de les taronges dels nostres horts.
Ens veiem al setembre !!

06 d’agost 2007

Avuí fa 10 anys que vaig editar la meua pàgina web


Avui fa 10 anys, i perdó per les redundàncies cronològiques en els últims post, que vaig editar la meua pàgina web. Tan sols faig referéncia a aquesta efeméride i convide a qui vulgua conèixer-la que ho faça sense més.(http://www.pacomont.es/). Salutacions.

16 de juliol 2007

Ahir fa tres anys ...

Ahir fa tres anys, vaig surtir del poble per a situar-me fora d’ell. Les circumstàncies que ho van motivar s'escapen d'aquest blog, però és preferible que ningú passe per elles. Pense que el destí estava així escrit i per sort ara sóc feliç amb la meua família i el nou treball, acudeix al poble algún cap de setmana que puc i vaig vivint l'actualitat de Vila-real a través de les xerrades amb els meus amics i amigues, m'oriente a través de la premsa i llegeix les opinions dels blogers. Mai hagués imaginat el que estic vivint, però així és. Simplement és observar des d'una miqueta més lluny el més propi, el poble que em va veure néixer.

06 de juliol 2007

Glòria

Faig un buit en la meua consulta per a contar que ahir em va cridar Glòria.
Glòria, companya de treball durant quinze anys en l'ambulatori del Grau ... i poques ocasions per a parlar ... per dur horaris oposats. Això si ... , quan vam parlar, vam compartir les penes i les alegries amb bon sentit de l'humor.
Només ella sap les seues circumstàncies personals i encara li queden ànims per a reivindicar que TV 3 es puga veure a Castelló.

Des d'aquí la meua salutació i si em veu des d'Amèrica, que ho gaudeixque molt !!!.
Fins a sempre !!!.

28 de juny 2007

"Alrededor del 90 por ciento de los valencianos ... "


"Alrededor del 90 por ciento de los valencianos califica de suficiente el tiempo de consulta con su médico del centro de salud"

Clica :
http://www.elmedicointeractivo.com/noticias_ext.php?idreg=15117 o en pdf .

Després de llegir-lo, mire
el calendari. No m'he equivocat de just mig any. Vergonyós !!!
PD : A les 19,30 hores, observe que el Conseller ha estat destituït. Adéu !!

21 de juny 2007

El curs ha acabat ...

.... I com tot, coses bones i coses dolentes. Com a pares, enviarem al fill al seu país natal amb l'esperança que vinga amb aptituds millorades. Felicite al Vila-real Club de Futbol ja que ha complert els seus lògics objectius, pensant un que desconeixem la dimensió del moment que es travessa. Yurema no ha pogut confirmar les seues qualitats dies enrere, encara que el meu suport ho mantinc. Les eleccions municipals han canviat la fisonomia dels ajuntaments, encara sense afectar excessivament al nostre poble. El meu benvolgut fillastre Francesc Colomer, prepara per al futur la seua entrada al palau de la Diputació. Els meus amics em van convidar a un sopar-ball, encara que no vaig poder assistir .... Fa pocs minuts ha entrat l'estiu .... i l'esperança d'uns merescuts dies de descans suren en l'ambient... Són una nececesidad vital per a mantenir futurs projectes, com l'obertura de la nova clínica al setembre ... bon estiu tinguem !!!

07 de juny 2007

L'aniversari ...

... de la meua dona. I m'atreveix, fins i tot al seu pesar, a exposar-la en la blogosfera. Sóc feliç, té excel·lents qualitats i com avui, l'estime. Que siga el destí qui ens ofereixca seguir com fins a ara. És el meu modest homenatge.
Gratulerer med dagen !

17 de maig 2007

17 de maig simbòlic


En la wikipedia, el 17 de maig refereix molts esdeveniments. Per al blogger, representa la nostàlgia de no poder estar a Vila-real, però ho compensa amb la celebració del dia nacional de Noruega, actualment el seu segon país. En el matí, un acte simbòlic que ha coincidit casualment : ahir es va trencar el cordonet de Sant Pasqual i ho he reposat, tant jo com el meu fill. És el meu homenatge a aquest frare llec alcantarí aragonès que em recorda la humilitat i la benevolència que ens marca als ciutadans del nostre poble. A tots ... bones festes !!

10 d’abril 2007

Vaga en Atenció Primaria , 2

Quan els polítics reparteixen "prebendes i beneficis" de cara a les eleccions, dos col·lectius, mestres i metges d'Atenció Primària estem en vaga .. Hi ha alguna explicació ?

07 d’abril 2007

Tots els dies no és Pasqua

Desconec si és un localisme, però és una frase habitual quan alguna questió ix bé. Considere que aquests dies són particulars al nostre poble. El “plan”, el “maset” (foto), la “mona” i totes les altres peculiaritats que emboliquen aquest dia.... ens recorda que .... tots els dies no és Pasqua, .... aprofitem-ho !

20 de març 2007

Yurema Requena

Yurema (Vila-real, 25 de novembre de 1983 - Club Natació Vila-real) està en Melbourne participant en el Campionat del Món de Natació. Qui sabem el que costen els objectius en la natació, restem importància a les alabances, tan sols ens agrada que el reduït món que ens envolta, comparteixca els èxits. Els seus resultats : 10è lloc en 5 Km en aigües obertes (1 h.00 min. 58,8 s) i 16è en 10 Km (2 h. 05 min. 52,6 s.). Com partícip de la seua formació, la meua enhorabona a ella, al meu mestre Pasqual Amposta, al seu entrenador Ricardo Franch i al president del seu club, Pere Clemente.

14 de març 2007

A Isabel i Paco

Ha hagut de ser el meu amic Paco qui m'haga saludat perquè escriga el meu post i incloga la foto del 25è aniversari de les noces seues amb Isabel.
Sí, ens mantenim !! O aixó vull crèure ... Encara que amb menys monyo !!
Hem tingut la desgràcia de perdre a un amic, altre amic ( i solteret !! ) no apareix mai, l'altre està sempre de viatge ...i un altre no estava en l'església, encara que si en la celebració.
En fi, coses de poble .. som “els amics” i des d'aquí emplaçe per a la pròxima paella, abans que ens caigua tot el pèl .... ara be ... no m’explique perquè les dones estan cada dia més “templades”.

21 de gener 2007

Un membre més en la família

Jorge en el nou membre de la família. És un bichón maltès que li va encantar a la meva dona i que va batejar el meu fill d'un joc de la play station. Ja presentat, en nous post comentaré els seus avatars.
Holaaaaaaaaaaaaaa !!!!

06 de gener 2007

Tirorí,tirorí

Tirorí, tirorí ... Senyor Rei jo estic ací !!,
palla i garrofes , tot per al seu rossí,
casques i avellanes, TOT PER ALS MEUS AMICS !!