Sis mesos i mig.

 

                                                (Clica aci si vols veure la càmera en directe)

Són el temps que estic vivint a Noruega. Mai havia estat tant de temps fora del meu país i del meu poble.

Com resumir-ho ? : Una experiència nova, serenitat i observació de l'al voltant, tant per la meua manera de viure una jubilació encoberta com les diferències culturals del que se'ns presenta com l'estat del benestar.

Quines diferències ? : La vida és individual i com a màxim en parella, amb una tranquil·litat en molts aspectes, tant pel motiu ressenyat com per una manera de viure al dia, prenent com a exemple que el vehicle més comú en aquest país són els elèctrics de la marca Tesla si bé no trobe explicació que no siga el seu afany demostratiu, sempre que no siga la seua manera de vestir. El més rellevant, personalment, és la negativa a la SALUTACIÓ en creuar-te, fins i tot en espais rasos. T'observen i en arribar a escassa distància, acatxen el cap …. I em representa una desconsideració que consulte i em contesten que és pràctica habitual.

Per tant ….. SALUTACIÓ a tothom des d'ací i que servisca com a mostra de l'educació que hem rebut i que en res desmereix als qui ens presenten com a excel·lents en altres aspectes.

HOLA, BON DIA o ADÉU !

     (Imatge : Hellesylt, ciutat del oest de Noruega i lloc de naixement de la meua sogra. Clica si vols veure la càmera en directe).

Als noranta-sis dies de pandèmia … i prou.

El temps jutjarà les diverses actuacions en aquesta pandèmia, però res ni ningú restituirà la vida i el dolor dels morts i familiars.

Valorar si no es van prendre mesures més contundents serà un punt de discussió en els dies i anys futurs i qui escriu, com a sanitari, m'ompli d'orgull i satisfacció reconéixer la seua actuació, encara que en alguns moments pense que circumstancialment he viscut molt lluny de la implicació directa en aquesta lluita.

Ja n'hi ha prou de seguir la secuéncia, ja que no té sentit continuar narrant una situació que probablement es cronifique i savis han hagut i els hauran mes capacitats davant la crisi, ara l'econòmica que se'ns plateja al nostre país.

I a la fi, un pensa en aquell inscrit hipocràtic de la cúpula del "hall" de la Facultat de Medicina : "ars longa, vita brevis" la qual cosa es pot interpretar com que qualsevol tasca important requereix molt esforç i dedicació; però la vida de qui l'emprén és curta.

(Foto : Església protestant de Moss – Noruega- , la ciutat que m'he confinat).

Als quaranta-huit dies de confinament

Sembla que s'observa una estabilització, que no una resolució de la pandèmia del COVID-19.

L'estament polític ha oferit una desescalada que esperem siga l'adequada per al poble pla, punt de mira que hauria de ser dels primers, els quals amb els seus vots, els encarem a dirigir-nos.

A Noruega la situació és més optimista, ja que han pogut ser previsors i obedients, sense entrar en disputes polítiques i han actuat units per a ajudar al poble, almenys en teoria.

El fill, acumulant bones sensacions després de les últimes entrevistes de treball per a creuar el camí vital que li correspon a la seua edat i formació, motiu pel qual estic ací vivint el confinament.

Ara cal esperar tan sols que seguint la progressió, en noranta-sis dies, prop de Sant Joan, estiga resoltes les qüestions de la pandèmia i planifiquem un estiu dins de l'anormal normalitat i puguem viatjar en l'autocaravana i gaudir de l'anhelada pre-jubilació.

( Dia gris, plujós al matí, 1er de maig. Imatge des de la finestra de la cuina amb els arbres presentant ja les seues primeres fulles verdes ).

Als vint-i-quatre dies de confinament

Més o menys les coses continuen iguals : Seguint les notícies des d'Espanya, amb el canal internacional de TVE, xarxes socials, i el contacte pròxim del whatsapp.

Patètics testimoniatges de familiars de morts i més de treballadors de la sanitat.

Alguns amics del Facebook (per exemple Josep Usó) no ens donen treva per la quantitat i qualitat de les seues interessants i prolífiques publicacions.

El grup de whatsapp dels amics de la infància, alternant la serietat de la situació amb notes d'humor per a evadir-nos (tots hem d'estar “confitats”).

En definitiva, sense parlar del govern ni de l'oposició, que temps hi haurà, van passant els dies i no ens adonem que estem en la Setmana Santa, on els “capurulles confitats” es conformaran amb quedar-se a casa, sense poder gaudir del autèntic i tradicional pla de Pasqua al nostre poble.

Als dotze dies de confinament

No sé els dies que ens queden per superar aquesta fase de la crisi, però vaig a fer un balanç encara que només siga per comparar en la seua evolució.

La llum del dia, més matinera que al meridià de la Mediterrània valencià em desperta, encara sense dormir les 6 hores i després de sentir que no és un malson el que ens passa, prenc la medicació, esmorze i llig la nota dels objectius que queden per realitzar. Veig la premsa local, nacional i internacional en Internet, sent interromput per la publicació o la contestació dels post en les xarxies socials.

Sense a penes adonar-me amb l'aplicació de l'anomenat "teletreball", entre a l'hora de dinar. Una cosa lleugera i hipocalòrica per assenta-me al sofà a veure les notícies televisives del nostre país, incloses "à" i "TV3", a l'abast més fàcil a 3000 km de casa que a 15 Km del Bartolo.

La vesprada, de nou revisió d'objectius, tant tasques domèstiques com pròpiament laborals front al portàtil, escoltant música de fons per a dissipar la soledat. El meu fill, ja en plena activitat, elaborant els seus projectes amb la incertesa de la joventut ben formada, però amb dificultats per accedir al mercat de treball malgrat un país ric, i ara paralitzades les opcions que planificàvem.

Ja entrada la vespra-nit, elabore el sopar i aprofite per xerrar distès amb el fill, anhelant la trobada amb la nostra mare que està a Espanya.

Finalment, després de visualitzar les notícies de TV, gaudeix d'un "streaming" d'alguna pel·lícula clàssica en blanc i negre, la meua opció preferida, que em sorprèn cada vegada més per la seua qualitat i significació, rememorant aquell "Cine Club" dels divendres dels anys 60- 70 a la nostra ciutat.

Així, ja ha passat el dia, sense pena ni glòria, però amb serenitat i sense presses, induint el somni pensant en les víctimes d'aquesta crisi sense buscar culpables, de moment, i considerant les repercussions econòmiques i socials a què ens portarà el indomable coronavirus.

   (La imatge correspon al lloc des d'on escric).

Uns dies diferents: #Quédateencasa #blihjemme

En les albors de la primavera nòrdica, ja de si diferent per la falta de fred i neu, s'uneixen les restriccions motivades pel coronavirus.

Fa dos dies, vaig prendre una instantània on ja no hi havia gent al carrer i els coloms campaven al seu ample sobre la gespa verda renaixent.

Són uns dies diferents, on podem canviar alguns hàbits i tindre una visió diferent a la comoditat que vivim.

Com a conclusió : #Quédateencasa , així col·laborarem pel bé de tota la societat.

#Quédateencasa    #blihjemme

Reprenc de nou.

Dos anys i mig des de la meua última etiqueta en el blog.
Sembla increïble com corre el temps i a més quantes coses poden canviar.

Hui reprenc de nou els meus comentaris en aquest mitjà, donada la capacitat d'estendre'm en comparació amb les modernes xarxes socials. Escric hui des de Noruega, a casa del meu fill al qual acompanye en la cerca d'un treball adequat.

Dos capítols atrauen la meua atenció : La situació laboral personal i esdeveniment de salut de la meua esposa, Rita.

D'entrada, puc disposar de més temps d'oci i estada al país citat, ja que m'he prejubilat en la pràctica, i no necessite estar present en la clínica i actualment, amb els mitjans informàtics a l'el nostre abast, puc controlar l'empresa que el destí ha arribat a què ens continue pertanyent.

Aquesta situació especial després de 33 anys d'activitat m'és nova i de moment, gratificant i preventiva dels problemes coneguts pels professionals de la salut a Espanya.

El segon capítol a considerar és l'esdeveniment cardíac patit per la meua esposa, per la qual cosa he d'estar pendent d'evitar-li preocupacions i aconsellar-li en tot el referent a evitació de factors de risc, entre els quals es troba un millor control del seu hobby en relació a l'associació protectora de gossos que tutelem.

Llavors, com a resum, saludar als qui tenen l'amabilitat de llegir-me i manifestar la meua lluita per expandir el meu amor pel poble referència del blog, dins de la cultura i la tolerància, apartant-me del rancor que domina en aquesta societat en l'actualitat.


(Li dedique aquesta etiqueta al meu amic Pasqual Barrachina que va morir ahir i a aquestes hores celebren el seu funeral a l'Església Arxiprestal).