El Grau de Castelló

Dies enrere vaig tenir l'oportunitat de reunir-me amb qui van ser els meus companys de treball en els últims anys.

El motiu va ser la jubilació de l'eterna Purín. Eterna perquè durant els meus quinze anys no var canviar en res la seua particular conducta i perquè en tots els ambulatoris i per extensió en tots els treballs amb contacte amb el public sempre hi ha una persona a qui mes volen els usuaris per motius generalment interessats.

Em diuen els meus ex-companys que les coses han canviat. Com sempre a pitjor. Ara no és moment per a ampliar.

El Grau de Castelló, on és “tot cor” en els seus ciutadans, pateix mes que altres pobles l'economia i els valors humans que avui proclamen que estan en crisi.

Però, per sort, estan els moments per a la reunió, per a analitzar el passat i per a desitjar el millor per a qui van centrar innocentment la seua vida per als altres a canvi d'un grapadet de peix del poalet ... després de les festes de Nadal i per preparar l'aladroc o boqueró amb el seu inconfundible olor que deixa a la cuina dies després, per a gaudir-lo tan sols amb les bones amistats .

Per a molts anys, Purin !!. Visca el Grau !!. Visca Sant Pere !!

Fita històrico-futbolística

Avui ha arribat a les meues mans un exemplar de "10 anys en l'elit 1989-2008 Vila-real C.F" per Juanjo Clemente i no puc més que recordar la efeméride personal que vaig viure a les hores.

Era el darrer diumenge de festes de Sant Pasqual i estava de guàrdia en l'antic centre de salut de Borriana. Junt amb mi, el company i també vila-realenc fins a les entranyes Fernando Moreno, per cert algo més entés que un en qüestions balompédiques, i també provinent d'un altre esport.

"Anem a veure", imagine la frase, ocultant els dubtes de si seria possible superar la complicada promoció. Comença el partit i seguiem treballant i ullegant la televisió quan podíem, fins que un moment, massa prompte, escoltem el gol de Alberto i ja ens preguntàvem : "serà possible el somni de veure al Madrid o al Barça l'any que ve ?".

Després de donar saltets de nervis en els vells sofàs, pregant-li, com quasi tots a Sant Palop, hora i mitja després, va acabar el partit i Fernando i jo vam pendre un vell whisky emmagatzemat en el centre (espere no ho llija el fill) i després, a seguir treballant, ara amb molta satisfacció.

Per cert, el celador, capitalí i molt entés en arbitratges de futbol, no acabava de compartir la nostra alegria (no comentaré més).

Igual que la mort de Franco o el colp de Tejero, havíem trobat una nova fita històrica, ara a més, en el coret de vila-realenc apassionat per l'esport .

Després de diversos anys sense poder gaudir del dia de Sant Pasqual al poble, el meu goig va caure mullat per la pluja. Vaig escoltar, mes que observar, l'ambient festiu, perquè des de la partida Madrigal no vaig passar de l'antiga N-340 i em vaig refugiar amb la meua família i gossos observant la coneguda “caixa tonta” on es manifestava la idiosincràsia local … bous, futbol (per cert, açò mereix un capítol especial), sopars, ofrenes i personatges populars (el meu amic Micalet i Don Esteban en el concurs d'"all i oli", reclamant no se qué o Jacinte Heredia exposant “Cadafal” i reivindicant "Vilapèdia" ), encara que, com altres opinen, el veritable protagoniste, el frare alcantarí, o mes bé, el seu significat, faltant realçar-lo.

Ja s'han acabat les festes,
els bous, balls i corregudes,
i s'ha quedat Sant Pasqual
mirant al raval de Nules.

Gràcies a Josep Pasqual Broch per aquests versos, no se si del saber popular o de collita própia i fins al setembre si el canvi climàtic i Santa Clara ens permeten unes millors festes.

Bones festes, bon pregó .

ROMANÇ DEL SUBCAMPIÓ EN L’ANY JAUME I

Que per maig era per maig

quan Vila-real té calor,

quan la Lliga ja s’acaba

i estan els tarongers en flor,

quan ja canta el Madrigal

i tots responen de tot cor,

quan els aficionats

segueixen el transistor;

i Jaume I, trist i deixat,

que viu a la seua presó,

que ni sap quan es de dia,

si està despert o si té son,

sinó per una oroneta

que anit li cantà a l’albor

dient que aquesta Vila,

de la seua fundació,

és de la Lliga de futbol

el nou equip subcampió.

Freedom for Jaume I !

Arnau de Pinella.-

Encara sense el beneplàcit formal de Toni Pitarch, m'he atrevit a exposar "el romanç del subcampió en l'any Jaume I" com a pregó de les festes.

Raonem i pensem en el seu contingut .. i que no ho estranyem en un futur si no ho tenim.

Bones festes a tot el poble !!

Yurema Requena, bronze mundial i bitllet olímpic !

AIGÜES OBERTES MUNDIAL SEVILLA’08 – Yurema Requena, bronze mundial i bitllet olímpic !

Yurema Requena acaba de fer història per a la natació espanyola amb un espectacular bronze - la primera medalla femenina espanyola en la història dels Mundials - en la prova olímpica de 10 quilòmetres que fa uns minuts ha conclòs en el riu Guadalquivir. A més, classifica per als Jocs Olímpics de Pequín 2008. Un èxit sense precedents en l'equip espanyol femení d'aigües obertes.

Enhorabona, "Pilleta" !

Enhorabona, Ricard Franch i Pere Clemente !

Lara, la nova companya

Dos noms més haviem triat : Embla , nom víking en referència a la meua dona o Cíbele, en homenatge al gol de Marcos Senna, ahir. Al final, queda batejada com Lara la nova companya de Jordi, el nostre gos, per raons inexplicades pel nostre fill. Ens agrada a tots i prou.
Benvinguda a casa ! . Ja comentarem de les seues esperades travessures.

Aniversari

Avui són dotze els anys que complix el meu fill. A poc a poc es desfigura la imatge que és la qual m'identifica en aquest blog. Cap pare és assenyat per avaluar al seu fill i per tant no ho faré. Tan sols enveje la seua joventut i em col·loque a la seua disposició perquè reba una formació millor que la meua. I les diferències, que és bo que hagen, que ens modelen i que quan només queden els records, que siguen com els meus sobre el meu predecessor. Gratulerer med dagen !

El meu barber

No se si serà per a oblidar el disgust futbolístic d'ahir però avui m'apeteix escriure sobre alguna cosa tan curiósa com poc comentada i que com necessitat fisiològica tots acudim amb regularetat. Res més senzill que sobre el meu barber, Angelino. Fa més de 40 anys va obrir la seua barberia prop de la meua casa al carrer de l'ermita. La meua mare m'havia dut al seu mestre i allí el vaig conèixer.
Des de les hores, només en dues ocasions he sigut infidel. Una en una perruquería de Mallorca que vaig acompanyar a la meua dona i em va tendir una invitació i altra, en el gran magatzem espanyol que satisfeia la meva necessitat per avorriment.
I no hi ha color. Tot és fácil. Només he d'esperar i amb poques paraules ja sap que ha de fer. Talla el cabell amb la maquineta parlant poquet. Talla com un artista el meu poc pèl lentament. Em pregunta o li pregunte les últimes xafarderíes. Em transmet misatges del amics, em convida a peixcar o a lo que siga i procura no ser pesadet en relació a questions de salut.
Acaba i no em planta (amb perdó) una mariconada al cap. Li pague i fins a la nova visita al poble.
Em preocupa el que el seu fill ha canviat la bata blanca per la blava d'una famosa taulellera. No m'atreveix a peguntarli quan espera la seua jubilació, però em faltarà alguna cosa quan la meua barberia estiga tancada.
Pense que igual que l'equip de futbol del poble, només saps el que significa quan no ho tens. Fernado Alonso ja és un eixemple.
I per a mi, que el mal “d'altures” que diuen els periodistes del centre d'Espanya, em siga crònic. M'ho passe bé per lo que els fot.

Pasqua i Sant Vicent al poble

Aquest any he pogut gaudir del dia de Pasqua i Sant Vicent al poble. Esperava veure l'ambient típic d'aquests dies i els plans d'amics als masets , però el oratge no va acompanyar el primer dia i els temps actuals canvien de la meua joventud. Poca gent pujava pel camí de l'ermita i això pot explicar-lo l'èxode vacacional que vivim actualment. Almenys aprofitarem les hores descansant, que bona falta ens feia.
I passejant amb la dona, ens sorprèn la nova rotonda del camí de la Creu. Què opine ? ... A part la funcionalitat, que valore immensament perquè sóc un usuari habitual, sincerament desmereix aquesta obra a la creu, el verdader símbol de l'encreuament i que hauria de ser preferent. La foto, supose, convidarà a interpretacions i si algú creu en exposar-la, serà benvinguda ... i, per favor, quan ja siga batejada en el nostre argot local l'obra, us sol·licite m'ho comuniqueu. Moltes gràcies.

Era i sóc un competidor (amb modèstia)

És Divendres Sant per la vesprada i estic recuperantme de la síndrome de manca de somni crònic que m'ha acompanyat l'últim mig any. Pose la T.V. i en Euro Sport observe els Campionats d'Europa de Natació. Un èxit per a la natació espanyola, dormida des dels Jocs Olímpics del 92 . Pense, especule més aviat, i reconec, molt al meu pesar, que han triomfat els meus adversaris esportius.

En 1992 em vaig presentar contra l'actual president de la Real Federació Espanyola de Natació i vaig perdre. Ja en 1975, quan amb el meu entranyable Lluis Besalduch (r.i.p.) inagurarem la Piscina Provincial de l'Avinguda del Mar (r.i.p.) a Castelló varem iniciar un projecte esportiu que anys després és el que persisteix. En 1994 vaig reaparèixer amb el meu mestre Pasqual Amposta a Vila-real amb més pena que glòria per entendre que era temps perdut crear un projecte en un club amb una piscina amb interessos municipals. En 1998 vaig deixar pas que altres tècnics orientessen millor aquest esport en la província, i avui, ja que el meu fill ha preferit no practicar competitivament la natació, només escric aquestes paraules que em surten del cor, que resumeixen trenta anys de la meua vida.

Sort als meus adversaris si em llegeixen. Enhorabona als esportistes i un petó a Yurema. Era i sóc, per ells i contra els mediocres directius i polítics, un competidor (amb modèstia, perquè tal vegada el mediocre siga jo).

Tots varem guanyar !

Revisant els resultats electorals opine que els guanyadors, com els darrers anys, són els partits “nacionalistes” especialment el català. La situació em sembla acceptable i només lamente que en la nostra terra no tinguem unes forces polítiques semblants per a defensar a més de la nostra cultura d'unes mesures socials i econòmiques que ens dolen realment de veritat.

Jo em pregunte, es preocuparan els partits polítics d'aconsellar de reduir el consumisme ? ... Perquè no recomanen viure modestament i no queixar-se tant de la crisi ?... Ara, a esperar el futur, com sempre …

Almenys, aquí està l'equip de futbol del poble, que de poble només té el nom, que van equilibrar el panorama polític-esportiu vencent en el Camp Nou, demostrant que del treball modest i l'agressivitat puntual, no hi han objectius infranquejables. Tots varem guanyar !

Polítics, no ens exploteu .

L'atenció mèdica pública està devaluada. La convocatòria de vaga pel sindicat que milite ha estat seguida en el sentiment del 100 % dels metges perquè fins el conseller sap de la nostra situació. La declaració de les seues xifres, indignants. És el seu paper avui, però quan es penje la bata de nou, bé coneix la situació.

Com anècdota, he comprovat avui com l'atenció veterinària està millor que la humana : Jorge ( el meu gos ) ha superat els 10 minuts d'atenció … ara bé, era atenció privada ... però ... cal separar la salut segons et puges pagar una assegurança privada ? ... No serà que són incapaços els polítics d'equilibrar les despeses sanitàries ? ... Almenys ho intenten ? ... però de nou el poder del vot és més important que la presa de decisions fermes. " Polítics, no ens exploteu, ja n’hi ha prou " ! ( adaptació del slogan de la vaga de metges de Catalunya ).

Posdata : Endavant Vila-real Club de Futbol ! . Encara que eliminats de copa de la UEFA, van posar la seua obstinació per superar-se. No va poder ser i estan ressentits. És la millor trajectòria.

Amb el Ministre de Sanitat.

Avui he estat conversant informalment juntament amb uns vint professionals sanitaris amb el Ministre de Sanitat, el Dr. Bernat Soria. D'entrada, em va agradar que les soles de les seues sabates, igual que les meues, estaven gastades (per favor, no intoxiquem, les referències a les seues sabates i el seu sabater, són pura coincidència). Havia estat ja professor de pràctiques meu en la càtedra de bioquímica a València i és aparentment un bon professor que només ell sap el que li haurà costat la seua càtedra, el seu laboratori d'investigacions i el seu prestigi actual, tot això més complicat, crec, que arribar a ministre. Els temes tractats, els esperats: falta de professionals, incentius i excessives fugides i les seues respostes, les esperades: les competències estan trasferides. Conclusions meues: coneix bé l'estat del seu ministeri però les solucions, poques. Espanya és particular: en privat, tant ministres com polítics i usuaris, diuen unes coses, però en públic no se semblen en res. Per a aquest professional, no creu que res canvie, la patologia és crònica per falta de prevenció. El seu tractament és multidisciplinari i s'escapa d'un ras professional.

"La vida segueix igual"

Fa uns cinc anys no m'imaginava la meua situació actual. Aquests dies he hagut de superar una decisió molt important. La temptació crematística feia presència en la meua empresa i, veritablement, vaig estar a punt de donar el pas que avui conte per a guardar en el calaix dels records per a aprendre cada dia i mai repetir.
Gràcies al destí, pense, vaig arribar a una conclusió: el coret té més valor que els diners. Deteste els enganyadors i la prepotència. Qui pretenien adquirir la meua empresa són d'aquesta mena. La capacitat de treball de la meua dona i el seu sentiment cap als seus compatriotes han estat fonamentals. El temps col·locarà a cadascun en el seu lloc.
Ara, cada nit, a l'estar preparant-me per a començar el meu descans nocturn, em relaxe gustosament perquè segueix sent jo mateix. Només les meues idees em guien i procure que les meues idees a més siguen sensates. “La vida sigue igual” (Julio Iglesias, Vila-real, Maset de Pasqua al 1982 : Bona lletra, mal cantant, però sempre grats records. Foto de Benidorm al 1962).

De nou, per fi, a la rutina diària

Des del 2 de desembre fins avui, 36 dies de celebració vacacional continguda. Bo per a uns, menys bo i fins i tot dolent per a uns altres, però tots agraint que passen aquests dies per a tornar a la normalitat. En l'apartat particular, la meua dona ha decidit després del seu tercer cop d'un esguinç o "whiplash” cervical per una col·lisió posterior adquirir nou vehicle. Això sí, el de millor posició en els rànquings de seguretat i en el moment clau per a aconseguir un bon preu. El fill ha rebut jocs informàtics i ara comença la lluita perquè modere el seu ús. Per a mi, dues samarretes interiors i dos "calcetins" ... Millor que res !. Ara a afrontar de nou l'esperada normalitat i a practicar els desitjos que ens han ofert tothom aquestos dies.

Inocentada

Des d'avui no sóc valencià. Sóc mallorquí. Sembla una inocentada, però és el destí el qual de nou em dirigeix a canviar d'ubicació. Aquest matí m'he inscrit com ciutadà de Calvià. Raons laborals i familiars m'han portat a això. Reflexionaré més endavant.

Nit de Nadal

Nit de Nadal i a l'hora que apareix en el blog. He sopat senzillament a la terrassa de casa amb la dona ja que el fill està amb l'àvia a més de 3000 Km de distáncia. Tot perfecte, el clima idoni, la lluna plena i els temes a debatre sempre interessants. Al finalitzar he tret al gos al seu passeig habitual i he vist uns pares somrients, portant de cada braç a la seua filla afecta d'una síndrome de Down amb una malformació múscul-esquelética. Heus aquí una situació que sempre em qüestiona el Nadal i és pensar (personal i respectuosament, per supost) sobre aquelles persones en que és més un drama que altra cosa un dia en que la societat, motivada per la TV fonamentalment, ens presenta com la millor i més emotiva nit de l'any. Al creuar-me amb aquestos pares, la seua salutació, el “ God Jul” ("Bon Nadal" en noruec) m'anima a recordar a aquelles persones que no coneixen el mercantilisme de la societat i a qui s'esforcen perquè aquestes siguen una miqueta més feliços. Bon Nadal, a tot hom i a aquestos especialment.

Lutefisk

Això de ser blogger et permet excentricitats. Una d'elles és fer un comentari culinari. Endavant .... ahir vaig sopar lutefisk. Es tracta de bacallà tractat particular i diàriament amb sosa cáustica durant 12 a 14 dies. Amb això adquireix consistència gelatinosa. Es presenta amb guarnició de creïlla , pèsols verds i cansalà. S'acompanya de cervesa i aquavit (beguda alcohòlica escandinava de 40%).
L'assumpte de la manera que es va crear el lutefisk és igual de controvertida que el propi peix. Amb això, és la forma d'iniciar per als països nòrdics el període nadalenc.
Els lutefisk-fagos són objectes de cites i acudits d'escèptics del lutefisk que ho comparen amb qualsevol cosa des de matarrates (que té una mica de veritat, per les traces del poc natural aminoàcid lisinoalanina que es troba en el lutefisk a causa de la reacció amb la sosa) fins a armes de destrucció massiva.
La meva opinió : un plat excel·lent que igual que la nostra paella i altres plats tradicionals, sempre duen comentaris i conviden a la reunió. I això és bo.
(Per cert, la meua dona, coneixedora de la seua elaboració, no el va provar).

Les escoles del Cedre compleixen els seus 75 anys

Les escoles del Cedre o més formalment Col·legi Cervantes, compleixen els seus 75 anys. Com un alumne més de l'escola relate una part de les meues vivències. Vaig començar en 1964 i eren noves algunes situacions com que jo procedia de les Escoles del Patronat i vivia en el carrer l’Ermita, pel que havia de creuar la ciutat. Només coneixia a altres xiquets que ens havíem criat en l'Ermita de la Mare de Déu de Gràcia. Anava a les ecoles acompanyat del meu pare, portant-li una cartera i tornava passant per l'interior del mercat de la Plaça Colón. Havia de distreure'm en l'escola i en el camí, ja que a casa no teníem televisió. Creuar la 340 era una odissea diària.
El meu primer mestre va ser Don Enrique Viciano. Nascut en la ciutat i de caràcter fort, el recorde bondadós. Fins a la seua mort, el saludava afectuosament en el carrer amb el major dels meus respectes. Recorde la meua dificultat per a evitar de sesejar el meu castellà, per la nostra llengua a casa. Llegint a Toni Pitarch dies enrere, vaig recordar els dies que escoltava l'"himne espanyol", el “cara al sol” i el “por Dios, per la Patria y el Rey” i es desplegaba la bandera española abans de començar les classes. Mai sabré si el moderat del meu pare ho feia a posta l'arribar tard a l’escola o si jo em distreia massa des de la plaça de l'Església de la Sang a les escoles, però vaig cantar poques vegades tals cançons. Al menys no ho sabia això la meva àvia Carmen, carlista tradicionalista convençuda. Ens va ensenyar Don Enrique durant dos anys el que debía i m'estranye que sent un autentic “barallador” en el pati, mai vaig provar la seua “mustachina”, una vareta amb que ens pegava a les “yemes” dels dits. Dues coses curioses: la poc saborosa llet en pols que ens donaven durant el pati, per raons que desconec i les vacunacions orals i en el braç, de la qual encara tinc senyals.
Una anècdota especial va ser quan el pare del meu amic Román, regidor de l'Ajuntament de a les hores, es va presentar en l'escola per a investigar la desaparició dels pilots laterals dels cotxes Gordinis del poble. La seua cara, patètica al veure alçar-se al seu fill com un dels implicats.
L'últim any es va jubilar Don Enrique i vaig passar a Don Cecilio Díez, qui procedia de Castella i ens havia de preparar per a passar al següent any a l'Institut que acabaven d'inaugurar eixe any. Era més distant, però molt interessat a ensenyar. Parlava francès i es va enfadar amb mi quan vaig optar per estudiar anglès. Vaig guanyar un premi provincial de redacció, dotat amb 500 pessetes , que vaig ingressar en la meua primera llibreta bancària. Em va impressionar la mort de la mare del company de pupitre i em torbava el pujar al segon pis per a parlar amb el director, Don Antonio Armelles, anys després assasinat, on estaven les aules de les xiques i ja començava a preguntar-me les questions relacionades amb el sexe opost. A Don Cecílio el veia sovint amb bicicleta per la ciutat ja que va tirar arrels amb la seva família en el poble i sempre el recordava amb admiració. Van ser aquestos tres anys grats per al record, com per a qualsevol alumne d'aquesta entranyable escola.
Per a molts anys ! .

Així de trist és en ocasions la vida.

Estava convidat a assistir el dissabte al "parany" amb els meus amics, ... Gràcies Vicent pel detall !! però per la procedència de la meua dona, imaginava que no seria del seu plaer participar en una part de la nostra cultura, opinió referent a això que reserve per a uns altres. Segurament ho haguéssem passat bé, sobretot per la locuacitat que dóna una bona reunió en companyia d'una dosi moderada d'alcohol. Altra vegada serà, amics !!.

Però a les 5 de matí, va sonar el meu telèfon i era una cridada d'ajuda per una violació. Al treballar per a estrangers, m'obliga a estar de guàrdia 24 hores, com els metges de la meva joventut. Jo estava atenent en aquells moment un cas d'accident i vaig aconsellar a la meva dona acudir a la violada i vaig sentir la seua enteresa a l'assistir a la xica-dona violada, encara sense la meva presència. La va tranquil·litzar en el seu estat de "xoc", va traslladar a l'hospital més proper, va col·laborar amb el mèdic forense i va denunciar al jutjat. A l'arribar a casa, destrossada, però feliç, em comentava ... quins "porcs" ... 5 “mascles” van violar a una dona i el problema començarà demà, quan pense la situació.

Així de trist és en ocasions la vida. Una dona quedarà marcada per a la resta de la seua vida. No serà fàcil identificar els agressors encara que els procediments jurídics a Espanya, per sort, semblen seriosos, encara que el nombre de casos molt per sobre de les possibilitats. I l'agredida, avui espera als seus pares i necessitarà ajuda psicològica en el seu país, que ja estem preparant. Tristes vacances.

Sopar de 25 anys de fi de carrera. Gràcies Pilar.

Els metges de Castelló de la promoció 1976 a 82 (València), varem celebrar l'aniversari dels 25 anys. Encara que poca assistència, aquesta era , què anem a dir !! , seleccionada.

Bon ambient, exposició d'anècdotes i la valoració de com passen 25 anys en un obrir i tancar d'ulls.

Gràcies Pilar, "ànima mater" de la reunió (foto inferior). Sense ella no hagués estat possible. Que et conserves aixina de "templà".

Ara, tan sols esperar altres 25 anys per a reunir-nos.

(Als assistents, si voleu més fotos, em feu un comentari).

Em dol !

Em dol ! , no tinc paraules. Tan sols apendre.

Dani Vidal, nadador paralímpico, cruza el estrecho de Gibraltar

- 26/08/2007 (Notinat).

Dani Vidal, plusmarquista mundial paralímpico, se convirtió este miércoles en el primer nadador paralímpico sin brazos en cruzar el Estrecho de Gibraltar, invirtiendo seis horas y veintidós minutos.

El deportista castellonense, de 32 años, logró cruzar el estrecho al tercer intento, después de no conseguirlo el lunes por el fuerte viento ni ayer debido primero a la niebla y después a las rachas de viento. Poco después de la siete de la mañana este nadador, que perdió un brazo y parte del otro en su niñez tras sufrir una fuerte descarga eléctrica, abandonaba el puerto de Tarifa.

La longitud del Estrecho de Gibraltar es de poco más de catorce kilómetros en su parte más angosta, entre Punta de Oliveros (España) y Punta Cires (Marruecos), y su profundidad varía entre unos 280 metros en el Umbral de Camarinal hasta algo menos de mil a la altura de la bahía de Algeciras.

Acompañado por dos embarcaciones, una de apoyo y otra de seguimiento, este deportista de Burriana realizó la travesía, en la que aseguró no ha encontrado obstáculos, tan sólo a dos millas de completar la prueba tuvo que hacer frente a vientos de 4,2 nudos de lateral. "Los organizadores pensaban que íbamos a aparecer en Ceuta, pero finalmente, aunque he tenido que ir un poco más lento, he logrado combatir este contratiempo y llegar al punto de la costa africana que nos marcamos".

A pesar de ser pleno verano, Vidal tuvo que proveerse de un traje de neopreno debido a las bajas temperaturas del agua (alrededor de 15 grados). En las casi siete horas, los delfines --"peces gordos", como los definió el propio protagonista-- se convirtieron en unos privilegiados espectadores de la gesta de Vidal. Una hombrada que ya ha dado la vuelta al mundo.

Lo que empujó a Dani a afrontar este reto mayúsculo, que llevaba varios años barruntando, era un reconocimiento mundial. Porque a pesar de ser una eminencia en el deporte paralímpico, no muchos conocían --hasta ayer-- al nadador natural de la capital de La Plana Baixa. Tras la prueba, el plusmarquista aprovechó la ocasión para reivindicar “más atención» para el deporte adaptado, ya que «está olvidado por todo el mundo”. De hecho, el nadador reconoció que decidió cruzar a nado el Estrecho de Gibraltar “para crear un punto de atención sobre el deporte adaptado”.

Poco a poco, la prensa nacional y también la internacional se hacían eco de haber cubierto la distancia entre la punta meridional de Europa y la septentrional de África. Periódicos de Venezuela, Ecuador... recogían en sus ediciones, impresas o digitales, el nuevo récord de Vidal.

Noticia recogida en diferentes medios.
Roger Torné.

====

I des d'aquí, fer el recordatori a Sonia Mañas Almela, que també adaptada, va efectuar la mateixa gesta fa dos anys. Els dos han estat alumnes del blogger en la seua formació docent. Ànims a ells i als seus técnics.

D'Oslo a Skorpios.

Després de les vacances, ja a casa, em pose al dia de les notícies del món i escric el post per a injectar-me ànim quan ho necessite la resta d'any.
Visitem a la família a Noruega, en la simpàtica ciutat de Fredrikstad , 90 Km al sud d'Oslo (imatge superior esquerra, presa el 20 d'agost, front al Ajuntament). Es procedeix com habitualment: salutacions cordials a la sogra i menjars a les 5 de la vesprada amb tota la família (imatge superior dreta). Com novetat, el meu nivell de noruec em permet ja ampliar molt més les converses. Teníem previst viatjar a Bergen (sud-oest de Noruega) o Kirkenes (Nord de Noruega, Lapònia noruega), però l'incòmode clima ens va decidir a anar al sud d'Europa, atrets pel sorprenentment econòmics que són els viatges des de Noruega.
D'Oslo a Grècia, concretament a una illa del nor-oest de la península helénica, propera a Albània. La illa del nom de la qual em vaig adonar al segon dia de la estada, es deia Lèucada , i reunia el que imagine de la resta d'illes del mar Jònic, caràcter de les seues gents, clima i menjar mediterranis. Destacats els passejos en ferri i el bany en la illa de Skorpios , propietat de la família Onassis , que fora bressol dels seus negocis i plaers i on està enterrat (ambdues imatges inferiors).
Desgraciadament, la TV oferia ininterrompudament imatges dels incendis a Grècia i l'incomprensible idioma grec modern de fons. Nosaltres, sense problemes. Com anècdota, no vaig tenir més remei que consultar a un grec on estava escrit en alfabet grec els noms de València i Vila-real. Per sort, 0-3 ja ho vaig entendre ràpidament.
Així van passar les nostres vacances i com tots, a l'espera de les pròximes.
Bones festes !!

Com tots .... de vacances !

Com tots, avui emprenc els meus dies vacacionals. Partim cap a les terres de la meua esposa amb l'esperança que la pluja ens permeta gaudir els dies i tal vegada canviem el rumb a altres llocs. En la foto, el fiord de Geiranger, lloc de naixement de la meua sogra.
Per cert, llegint el bloc del amic Toni Pitarch, m'alegra conèixer que Noruega, tercer importador de cítrics valencians, amb una població de tan sols 4,5 milions d'habitants, supera a la resta del món en el seu consum. I, la veritat, no se on amagar-me per a explicar-li a la meua dona que tenim pèrdues cada any en el cultiu de les taronges dels nostres horts.
Ens veiem al setembre !!

Avuí fa 10 anys que vaig editar la meua pàgina web

Avui fa 10 anys, i perdó per les redundàncies cronològiques en els últims post, que vaig editar la meua pàgina web. Tan sols faig referéncia a aquesta efeméride i convide a qui vulgua conèixer-la que ho faça sense més.(http://www.pacomont.es/). Salutacions.

Ahir fa tres anys ...

Ahir fa tres anys, vaig surtir del poble per a situar-me fora d’ell. Les circumstàncies que ho van motivar s'escapen d'aquest blog, però és preferible que ningú passe per elles. Pense que el destí estava així escrit i per sort ara sóc feliç amb la meua família i el nou treball, acudeix al poble algún cap de setmana que puc i vaig vivint l'actualitat de Vila-real a través de les xerrades amb els meus amics i amigues, m'oriente a través de la premsa i llegeix les opinions dels blogers. Mai hagués imaginat el que estic vivint, però així és. Simplement és observar des d'una miqueta més lluny el més propi, el poble que em va veure néixer.

Glòria

Faig un buit en la meua consulta per a contar que ahir em va cridar Glòria.
Glòria, companya de treball durant quinze anys en l'ambulatori del Grau ... i poques ocasions per a parlar ... per dur horaris oposats. Això si ... , quan vam parlar, vam compartir les penes i les alegries amb bon sentit de l'humor.
Només ella sap les seues circumstàncies personals i encara li queden ànims per a reivindicar que TV 3 es puga veure a Castelló.

Des d'aquí la meua salutació i si em veu des d'Amèrica, que ho gaudeixque molt !!!.

Fins a sempre !!!.

"Alrededor del 90 por ciento de los valencianos ... "

"Alrededor del 90 por ciento de los valencianos califica de suficiente el tiempo de consulta con su médico del centro de salud"

Clica : http://www.elmedicointeractivo.com/noticias_ext.php?idreg=15117 o en pdf .

Després de llegir-lo, mire el calendari. No m'he equivocat de just mig any. Vergonyós !!!

PD : A les 19,30 hores, observe que el Conseller ha estat destituït. Adéu !!

El curs ha acabat ...

.... I com tot, coses bones i coses dolentes. Com a pares, enviarem al fill al seu país natal amb l'esperança que vinga amb aptituds millorades. Felicite al Vila-real Club de Futbol ja que ha complert els seus lògics objectius, pensant un que desconeixem la dimensió del moment que es travessa. Yurema no ha pogut confirmar les seues qualitats dies enrere, encara que el meu suport ho mantinc. Les eleccions municipals han canviat la fisonomia dels ajuntaments, encara sense afectar excessivament al nostre poble. El meu benvolgut fillastre Francesc Colomer, prepara per al futur la seua entrada al palau de la Diputació. Els meus amics em van convidar a un sopar-ball, encara que no vaig poder assistir .... Fa pocs minuts ha entrat l'estiu .... i l'esperança d'uns merescuts dies de descans suren en l'ambient... Són una nececesidad vital per a mantenir futurs projectes, com l'obertura de la nova clínica al setembre ... bon estiu tinguem !!!

L'aniversari ...

... de la meua dona. I m'atreveix, fins i tot al seu pesar, a exposar-la en la blogosfera. Sóc feliç, té excel·lents qualitats i com avui, l'estime. Que siga el destí qui ens ofereixca seguir com fins a ara. És el meu modest homenatge.
Gratulerer med dagen !

Je,je !!

No hi ha dos sense tres.

17 de maig simbòlic

En la wikipedia, el 17 de maig refereix molts esdeveniments. Per al blogger, representa la nostàlgia de no poder estar a Vila-real, però ho compensa amb la celebració del dia nacional de Noruega, actualment el seu segon país. En el matí, un acte simbòlic que ha coincidit casualment : ahir es va trencar el cordonet de Sant Pasqual i ho he reposat, tant jo com el meu fill. És el meu homenatge a aquest frare llec alcantarí aragonès que em recorda la humilitat i la benevolència que ens marca als ciutadans del nostre poble. A tots ... bones festes !!

Gràcies, 2 !!

Un comentari tan sol ... Jo també era "culé"

Vaga en Atenció Primaria , 2

Quan els polítics reparteixen "prebendes i beneficis" de cara a les eleccions, dos col·lectius, mestres i metges d'Atenció Primària estem en vaga .. Hi ha alguna explicació ?

Tots els dies no és Pasqua

Desconec si és un localisme, però és una frase habitual quan alguna questió ix bé. Considere que aquests dies són particulars al nostre poble. El “plan”, el “maset” (foto), la “mona” i totes les altres peculiaritats que emboliquen aquest dia.... ens recorda que .... tots els dies no és Pasqua, .... aprofitem-ho !

Yurema Requena

Yurema (Vila-real, 25 de novembre de 1983 - Club Natació Vila-real) està en Melbourne participant en el Campionat del Món de Natació. Qui sabem el que costen els objectius en la natació, restem importància a les alabances, tan sols ens agrada que el reduït món que ens envolta, comparteixca els èxits. Els seus resultats : 10è lloc en 5 Km en aigües obertes (1 h.00 min. 58,8 s) i 16è en 10 Km (2 h. 05 min. 52,6 s.). Com partícip de la seua formació, la meua enhorabona a ella, al meu mestre Pasqual Amposta, al seu entrenador Ricardo Franch i al president del seu club, Pere Clemente.

A Isabel i Paco

Ha hagut de ser el meu amic Paco qui m'haga saludat perquè escriga el meu post i incloga la foto del 25è aniversari de les noces seues amb Isabel.
Sí, ens mantenim !! O aixó vull crèure ... Encara que amb menys monyo !!
Hem tingut la desgràcia de perdre a un amic, altre amic ( i solteret !! ) no apareix mai, l'altre està sempre de viatge ...i un altre no estava en l'església, encara que si en la celebració.
En fi, coses de poble .. som “els amics” i des d'aquí emplaçe per a la pròxima paella, abans que ens caigua tot el pèl .... ara be ... no m’explique perquè les dones estan cada dia més “templades”.

Gràcies !!

Sense comentaris.

Un membre més en la família

Jorge en el nou membre de la família. És un bichón maltès que li va encantar a la meva dona i que va batejar el meu fill d'un joc de la play station. Ja presentat, en nous post comentaré els seus avatars.
Holaaaaaaaaaaaaaa !!!!

Tirorí,tirorí

Tirorí, tirorí ... Senyor Rei jo estic ací !!,
palla i garrofes , tot per al seu rossí,
casques i avellanes, TOT PER ALS MEUS AMICS !!

Bon Nadal !!

A tot hom i especialment als necessitats. Per a que el consumisme del Nadal no efecte a qui els manca alguna nesessitat básica o algún amic o familiar.
Per una major solidaritat en el món !!.

Uff .. , Com comença desembre !!

Novembre va acabar i en primer lloc vullc expressar les meues disculpes als amics Isabel Broch i Paco Arrufat per no poder escriure un post sobre la seua celebració de les noces de plata del seu enllaç. Ànims i molta felicitat, parella !!.
Tinc el plaer de compartir l'amistat de Manolo Vilanova, alcalde de Vila-real i de Santiago Albiol, advocat que du la sentència per prevaricació del primer. A Manolo li agrairé que va cancel·lar ocupacions per a celebrar el meu matrimoni en la sala de Caballerisses del Ermitori de la Mare de Déu de Gracia i engalanar-la per a l'ocasió. La foto correspon a la placeta del Pastoret – remesa per Juan Martín Clarós -. A l'alcalde, un “bon xic”, que pense que si ha d'abandonar l'ajuntament no serà una causa perduda sinó que interiorment tots tenim el nostre punt de vista i que ningú qüestionarà la seva honradesa. A Santi, de qui em va sorprendre la seua intel·ligència i erudicció sobre temes locals, la meva enhorabona pel seu èxit professional. Conclusions ? .. que almenys donem a Vila-real tots la talla ... i que vingen a la terra de la Marina Baixa que ara m'alberga i comparen amb les macro- irregularitats que es poder percibir a través dels polítics i que donen molta més vergonya que si haguera prevaricat pel benefici del nostre poble.

Vaga en Atenció Primària

Demà iniciem mobilitzacions els metges d'Atenció Primària. La plataforma 10 minuts, societats científiques i alguns sindicats donen suport la mateixa. Oficialment, el seu objectiu és «la defensa de la qualitat i dignitat del treball dels metges de família i dels pediatres». El blogger té l'enorme sort d'estar en excedència del sistema públic, motiu pel qual reforça encara mes la vaga i desitja s'entere la societat de l'autèntica realitat que ens embolica als professionals de la medicina, realment “equivocats” en la nostra vocació per la inutilitat dels polítics, distorsió de la premsa i incultura de certs pacients .... però realment crec que “tenim el que ens mereixem” pel nostre immobilisme. Ànims a tots .

L'excedència

A partir d'avui tinc l'excedència com metge en l'Agència Valenciana de Salut.
Les raons són:
1.- No tinc motivació per a establir una relació pròxima als pacients per:
1.a.- La sobrecàrrega assistencial impedeix treballar adequadament.
1.b.- Abucasis, encara menys dolent del que pensava, està creat per tecnócrates, no per i per als seus usuaris.
1.c.- Les suposades “urgències” entre les cites m'estresa massa.
1.d.- El turisme sanitari és un fet constatable. La fredor en el tracte de pacients extrangers que omplin el seu “botí” de recursos és realment trist.
2.- Sóc hipertens controlat amb antecedents de risc. Treballar amb aquest sistema no és recomanable per la salut.
3.- La família mereix un paper i temps. No s'arriba al mínim estimable amb les contínues incomoditats que trasllades a casa.
4.- Els incentius no es corresponen al nostre esforç.
5.- Tinc un altre treball, privat, familiar i amb suport professional que supera les raons exposades anteriorment.

Si aquest cas és el teu o semblança, comentameu. Podrem associar-nos ! Gràcies.