Estic de "Rodríguez" ...

Amb la finalització del curs escolar i el trasllat del fill al seu pais natal a una escola d'estiu, ( i jo orgullós per que aprenga més d'una cultura), la dona aprofita uns dies de vacances, sent la conseqüència la qual encapçala el post d'avui.

Hem matriculat al fill en un col·legi que es basa en la llengua de Shakespeare, no per raons de modernitat sinó altres de l'índole de les quals no ve a compte .. I em pregunte ... tindrà "Educació per a la Ciutadania" en valencià ?.

El futbol m'entreté, i gaudisc de l'actuació del vila-realencs, encara que com a Raul Puchol, només vaig poder veure el tercer gol de la selecció espanyola en la TV per raons professionals.

La crisi econòmica segueix sent i serà per uns mesos més la preocupació dels ciutadans. Per a altres crisis, altres excel·lents bloggers (el tord engabiat o Marina Albiol, per exemple) ens traslladen les seues inquietuds.

I entre ells, l'amic Toni Pitarch em sol·licita unes fotos cibernètiques de l'estiu als paradisos nòrdics. Ací va un enllaç al poble de la meua sogra, Hellesylt, (amb 11 webcams en directe) en el fons del fiord més bonic de Noruega, Geiranger.

Desgraciadament no estaré a l'agost allí, ja que anirem al meu poble d'adopció, Calvià, més que en pla "giri", a reparar uns desperfectes en l'apartament i perquè la nova companya a casa, Lara, no disposa de les vacunes reglamentàries per a eixir a l'estranger. Probablement el nostre Nadal serà a Noruega, però encara queda temps.

Uns dies enrrere, tambien vaig saludar a altres amics amb encantadors cadells ... és aquest el teu cas ? ... doncs a dur-los de vacances on ells (els canins) preferisquen !!, són ja els reis de la casa i no es queixen tant com els "Rodríguez".

El Grau de Castelló

Dies enrere vaig tenir l'oportunitat de reunir-me amb qui van ser els meus companys de treball en els últims anys.

El motiu va ser la jubilació de l'eterna Purín. Eterna perquè durant els meus quinze anys no var canviar en res la seua particular conducta i perquè en tots els ambulatoris i per extensió en tots els treballs amb contacte amb el public sempre hi ha una persona a qui mes volen els usuaris per motius generalment interessats.

Em diuen els meus ex-companys que les coses han canviat. Com sempre a pitjor. Ara no és moment per a ampliar.

El Grau de Castelló, on és “tot cor” en els seus ciutadans, pateix mes que altres pobles l'economia i els valors humans que avui proclamen que estan en crisi.

Però, per sort, estan els moments per a la reunió, per a analitzar el passat i per a desitjar el millor per a qui van centrar innocentment la seua vida per als altres a canvi d'un grapadet de peix del poalet ... després de les festes de Nadal i per preparar l'aladroc o boqueró amb el seu inconfundible olor que deixa a la cuina dies després, per a gaudir-lo tan sols amb les bones amistats .

Per a molts anys, Purin !!. Visca el Grau !!. Visca Sant Pere !!

Fita històrico-futbolística

Avui ha arribat a les meues mans un exemplar de "10 anys en l'elit 1989-2008 Vila-real C.F" per Juanjo Clemente i no puc més que recordar la efeméride personal que vaig viure a les hores.

Era el darrer diumenge de festes de Sant Pasqual i estava de guàrdia en l'antic centre de salut de Borriana. Junt amb mi, el company i també vila-realenc fins a les entranyes Fernando Moreno, per cert algo més entés que un en qüestions balompédiques, i també provinent d'un altre esport.

"Anem a veure", imagine la frase, ocultant els dubtes de si seria possible superar la complicada promoció. Comença el partit i seguiem treballant i ullegant la televisió quan podíem, fins que un moment, massa prompte, escoltem el gol de Alberto i ja ens preguntàvem : "serà possible el somni de veure al Madrid o al Barça l'any que ve ?".

Després de donar saltets de nervis en els vells sofàs, pregant-li, com quasi tots a Sant Palop, hora i mitja després, va acabar el partit i Fernando i jo vam pendre un vell whisky emmagatzemat en el centre (espere no ho llija el fill) i després, a seguir treballant, ara amb molta satisfacció.

Per cert, el celador, capitalí i molt entés en arbitratges de futbol, no acabava de compartir la nostra alegria (no comentaré més).

Igual que la mort de Franco o el colp de Tejero, havíem trobat una nova fita històrica, ara a més, en el coret de vila-realenc apassionat per l'esport .

Després de diversos anys sense poder gaudir del dia de Sant Pasqual al poble, el meu goig va caure mullat per la pluja. Vaig escoltar, mes que observar, l'ambient festiu, perquè des de la partida Madrigal no vaig passar de l'antiga N-340 i em vaig refugiar amb la meua família i gossos observant la coneguda “caixa tonta” on es manifestava la idiosincràsia local … bous, futbol (per cert, açò mereix un capítol especial), sopars, ofrenes i personatges populars (el meu amic Micalet i Don Esteban en el concurs d'"all i oli", reclamant no se qué o Jacinte Heredia exposant “Cadafal” i reivindicant "Vilapèdia" ), encara que, com altres opinen, el veritable protagoniste, el frare alcantarí, o mes bé, el seu significat, faltant realçar-lo.

Ja s'han acabat les festes,
els bous, balls i corregudes,
i s'ha quedat Sant Pasqual
mirant al raval de Nules.

Gràcies a Josep Pasqual Broch per aquests versos, no se si del saber popular o de collita própia i fins al setembre si el canvi climàtic i Santa Clara ens permeten unes millors festes.

Bones festes, bon pregó .

ROMANÇ DEL SUBCAMPIÓ EN L’ANY JAUME I

Que per maig era per maig

quan Vila-real té calor,

quan la Lliga ja s’acaba

i estan els tarongers en flor,

quan ja canta el Madrigal

i tots responen de tot cor,

quan els aficionats

segueixen el transistor;

i Jaume I, trist i deixat,

que viu a la seua presó,

que ni sap quan es de dia,

si està despert o si té son,

sinó per una oroneta

que anit li cantà a l’albor

dient que aquesta Vila,

de la seua fundació,

és de la Lliga de futbol

el nou equip subcampió.

Freedom for Jaume I !

Arnau de Pinella.-

Encara sense el beneplàcit formal de Toni Pitarch, m'he atrevit a exposar "el romanç del subcampió en l'any Jaume I" com a pregó de les festes.

Raonem i pensem en el seu contingut .. i que no ho estranyem en un futur si no ho tenim.

Bones festes a tot el poble !!

Yurema Requena, bronze mundial i bitllet olímpic !

AIGÜES OBERTES MUNDIAL SEVILLA’08 – Yurema Requena, bronze mundial i bitllet olímpic !

Yurema Requena acaba de fer història per a la natació espanyola amb un espectacular bronze - la primera medalla femenina espanyola en la història dels Mundials - en la prova olímpica de 10 quilòmetres que fa uns minuts ha conclòs en el riu Guadalquivir. A més, classifica per als Jocs Olímpics de Pequín 2008. Un èxit sense precedents en l'equip espanyol femení d'aigües obertes.

Enhorabona, "Pilleta" !

Enhorabona, Ricard Franch i Pere Clemente !

Lara, la nova companya

Dos noms més haviem triat : Embla , nom víking en referència a la meua dona o Cíbele, en homenatge al gol de Marcos Senna, ahir. Al final, queda batejada com Lara la nova companya de Jordi, el nostre gos, per raons inexplicades pel nostre fill. Ens agrada a tots i prou.
Benvinguda a casa ! . Ja comentarem de les seues esperades travessures.

Aniversari

Avui són dotze els anys que complix el meu fill. A poc a poc es desfigura la imatge que és la qual m'identifica en aquest blog. Cap pare és assenyat per avaluar al seu fill i per tant no ho faré. Tan sols enveje la seua joventut i em col·loque a la seua disposició perquè reba una formació millor que la meua. I les diferències, que és bo que hagen, que ens modelen i que quan només queden els records, que siguen com els meus sobre el meu predecessor. Gratulerer med dagen !

El meu barber

No se si serà per a oblidar el disgust futbolístic d'ahir però avui m'apeteix escriure sobre alguna cosa tan curiósa com poc comentada i que com necessitat fisiològica tots acudim amb regularetat. Res més senzill que sobre el meu barber, Angelino. Fa més de 40 anys va obrir la seua barberia prop de la meua casa al carrer de l'ermita. La meua mare m'havia dut al seu mestre i allí el vaig conèixer.
Des de les hores, només en dues ocasions he sigut infidel. Una en una perruquería de Mallorca que vaig acompanyar a la meua dona i em va tendir una invitació i altra, en el gran magatzem espanyol que satisfeia la meva necessitat per avorriment.
I no hi ha color. Tot és fácil. Només he d'esperar i amb poques paraules ja sap que ha de fer. Talla el cabell amb la maquineta parlant poquet. Talla com un artista el meu poc pèl lentament. Em pregunta o li pregunte les últimes xafarderíes. Em transmet misatges del amics, em convida a peixcar o a lo que siga i procura no ser pesadet en relació a questions de salut.
Acaba i no em planta (amb perdó) una mariconada al cap. Li pague i fins a la nova visita al poble.
Em preocupa el que el seu fill ha canviat la bata blanca per la blava d'una famosa taulellera. No m'atreveix a peguntarli quan espera la seua jubilació, però em faltarà alguna cosa quan la meua barberia estiga tancada.
Pense que igual que l'equip de futbol del poble, només saps el que significa quan no ho tens. Fernado Alonso ja és un eixemple.
I per a mi, que el mal “d'altures” que diuen els periodistes del centre d'Espanya, em siga crònic. M'ho passe bé per lo que els fot.

Pasqua i Sant Vicent al poble

Aquest any he pogut gaudir del dia de Pasqua i Sant Vicent al poble. Esperava veure l'ambient típic d'aquests dies i els plans d'amics als masets , però el oratge no va acompanyar el primer dia i els temps actuals canvien de la meua joventud. Poca gent pujava pel camí de l'ermita i això pot explicar-lo l'èxode vacacional que vivim actualment. Almenys aprofitarem les hores descansant, que bona falta ens feia.
I passejant amb la dona, ens sorprèn la nova rotonda del camí de la Creu. Què opine ? ... A part la funcionalitat, que valore immensament perquè sóc un usuari habitual, sincerament desmereix aquesta obra a la creu, el verdader símbol de l'encreuament i que hauria de ser preferent. La foto, supose, convidarà a interpretacions i si algú creu en exposar-la, serà benvinguda ... i, per favor, quan ja siga batejada en el nostre argot local l'obra, us sol·licite m'ho comuniqueu. Moltes gràcies.

Era i sóc un competidor (amb modèstia)

És Divendres Sant per la vesprada i estic recuperantme de la síndrome de manca de somni crònic que m'ha acompanyat l'últim mig any. Pose la T.V. i en Euro Sport observe els Campionats d'Europa de Natació. Un èxit per a la natació espanyola, dormida des dels Jocs Olímpics del 92 . Pense, especule més aviat, i reconec, molt al meu pesar, que han triomfat els meus adversaris esportius.

En 1992 em vaig presentar contra l'actual president de la Real Federació Espanyola de Natació i vaig perdre. Ja en 1975, quan amb el meu entranyable Lluis Besalduch (r.i.p.) inagurarem la Piscina Provincial de l'Avinguda del Mar (r.i.p.) a Castelló varem iniciar un projecte esportiu que anys després és el que persisteix. En 1994 vaig reaparèixer amb el meu mestre Pasqual Amposta a Vila-real amb més pena que glòria per entendre que era temps perdut crear un projecte en un club amb una piscina amb interessos municipals. En 1998 vaig deixar pas que altres tècnics orientessen millor aquest esport en la província, i avui, ja que el meu fill ha preferit no practicar competitivament la natació, només escric aquestes paraules que em surten del cor, que resumeixen trenta anys de la meua vida.

Sort als meus adversaris si em llegeixen. Enhorabona als esportistes i un petó a Yurema. Era i sóc, per ells i contra els mediocres directius i polítics, un competidor (amb modèstia, perquè tal vegada el mediocre siga jo).

Tots varem guanyar !

Revisant els resultats electorals opine que els guanyadors, com els darrers anys, són els partits “nacionalistes” especialment el català. La situació em sembla acceptable i només lamente que en la nostra terra no tinguem unes forces polítiques semblants per a defensar a més de la nostra cultura d'unes mesures socials i econòmiques que ens dolen realment de veritat.

Jo em pregunte, es preocuparan els partits polítics d'aconsellar de reduir el consumisme ? ... Perquè no recomanen viure modestament i no queixar-se tant de la crisi ?... Ara, a esperar el futur, com sempre …

Almenys, aquí està l'equip de futbol del poble, que de poble només té el nom, que van equilibrar el panorama polític-esportiu vencent en el Camp Nou, demostrant que del treball modest i l'agressivitat puntual, no hi han objectius infranquejables. Tots varem guanyar !

Polítics, no ens exploteu .

L'atenció mèdica pública està devaluada. La convocatòria de vaga pel sindicat que milite ha estat seguida en el sentiment del 100 % dels metges perquè fins el conseller sap de la nostra situació. La declaració de les seues xifres, indignants. És el seu paper avui, però quan es penje la bata de nou, bé coneix la situació.

Com anècdota, he comprovat avui com l'atenció veterinària està millor que la humana : Jorge ( el meu gos ) ha superat els 10 minuts d'atenció … ara bé, era atenció privada ... però ... cal separar la salut segons et puges pagar una assegurança privada ? ... No serà que són incapaços els polítics d'equilibrar les despeses sanitàries ? ... Almenys ho intenten ? ... però de nou el poder del vot és més important que la presa de decisions fermes. " Polítics, no ens exploteu, ja n’hi ha prou " ! ( adaptació del slogan de la vaga de metges de Catalunya ).

Posdata : Endavant Vila-real Club de Futbol ! . Encara que eliminats de copa de la UEFA, van posar la seua obstinació per superar-se. No va poder ser i estan ressentits. És la millor trajectòria.

Amb el Ministre de Sanitat.

Avui he estat conversant informalment juntament amb uns vint professionals sanitaris amb el Ministre de Sanitat, el Dr. Bernat Soria. D'entrada, em va agradar que les soles de les seues sabates, igual que les meues, estaven gastades (per favor, no intoxiquem, les referències a les seues sabates i el seu sabater, són pura coincidència). Havia estat ja professor de pràctiques meu en la càtedra de bioquímica a València i és aparentment un bon professor que només ell sap el que li haurà costat la seua càtedra, el seu laboratori d'investigacions i el seu prestigi actual, tot això més complicat, crec, que arribar a ministre. Els temes tractats, els esperats: falta de professionals, incentius i excessives fugides i les seues respostes, les esperades: les competències estan trasferides. Conclusions meues: coneix bé l'estat del seu ministeri però les solucions, poques. Espanya és particular: en privat, tant ministres com polítics i usuaris, diuen unes coses, però en públic no se semblen en res. Per a aquest professional, no creu que res canvie, la patologia és crònica per falta de prevenció. El seu tractament és multidisciplinari i s'escapa d'un ras professional.

"La vida segueix igual"

Fa uns cinc anys no m'imaginava la meua situació actual. Aquests dies he hagut de superar una decisió molt important. La temptació crematística feia presència en la meua empresa i, veritablement, vaig estar a punt de donar el pas que avui conte per a guardar en el calaix dels records per a aprendre cada dia i mai repetir.
Gràcies al destí, pense, vaig arribar a una conclusió: el coret té més valor que els diners. Deteste els enganyadors i la prepotència. Qui pretenien adquirir la meua empresa són d'aquesta mena. La capacitat de treball de la meua dona i el seu sentiment cap als seus compatriotes han estat fonamentals. El temps col·locarà a cadascun en el seu lloc.
Ara, cada nit, a l'estar preparant-me per a començar el meu descans nocturn, em relaxe gustosament perquè segueix sent jo mateix. Només les meues idees em guien i procure que les meues idees a més siguen sensates. “La vida sigue igual” (Julio Iglesias, Vila-real, Maset de Pasqua al 1982 : Bona lletra, mal cantant, però sempre grats records. Foto de Benidorm al 1962).

De nou, per fi, a la rutina diària

Des del 2 de desembre fins avui, 36 dies de celebració vacacional continguda. Bo per a uns, menys bo i fins i tot dolent per a uns altres, però tots agraint que passen aquests dies per a tornar a la normalitat. En l'apartat particular, la meua dona ha decidit després del seu tercer cop d'un esguinç o "whiplash” cervical per una col·lisió posterior adquirir nou vehicle. Això sí, el de millor posició en els rànquings de seguretat i en el moment clau per a aconseguir un bon preu. El fill ha rebut jocs informàtics i ara comença la lluita perquè modere el seu ús. Per a mi, dues samarretes interiors i dos "calcetins" ... Millor que res !. Ara a afrontar de nou l'esperada normalitat i a practicar els desitjos que ens han ofert tothom aquestos dies.

Inocentada

Des d'avui no sóc valencià. Sóc mallorquí. Sembla una inocentada, però és el destí el qual de nou em dirigeix a canviar d'ubicació. Aquest matí m'he inscrit com ciutadà de Calvià. Raons laborals i familiars m'han portat a això. Reflexionaré més endavant.

Nit de Nadal

Nit de Nadal i a l'hora que apareix en el blog. He sopat senzillament a la terrassa de casa amb la dona ja que el fill està amb l'àvia a més de 3000 Km de distáncia. Tot perfecte, el clima idoni, la lluna plena i els temes a debatre sempre interessants. Al finalitzar he tret al gos al seu passeig habitual i he vist uns pares somrients, portant de cada braç a la seua filla afecta d'una síndrome de Down amb una malformació múscul-esquelética. Heus aquí una situació que sempre em qüestiona el Nadal i és pensar (personal i respectuosament, per supost) sobre aquelles persones en que és més un drama que altra cosa un dia en que la societat, motivada per la TV fonamentalment, ens presenta com la millor i més emotiva nit de l'any. Al creuar-me amb aquestos pares, la seua salutació, el “ God Jul” ("Bon Nadal" en noruec) m'anima a recordar a aquelles persones que no coneixen el mercantilisme de la societat i a qui s'esforcen perquè aquestes siguen una miqueta més feliços. Bon Nadal, a tot hom i a aquestos especialment.

Lutefisk

Això de ser blogger et permet excentricitats. Una d'elles és fer un comentari culinari. Endavant .... ahir vaig sopar lutefisk. Es tracta de bacallà tractat particular i diàriament amb sosa cáustica durant 12 a 14 dies. Amb això adquireix consistència gelatinosa. Es presenta amb guarnició de creïlla , pèsols verds i cansalà. S'acompanya de cervesa i aquavit (beguda alcohòlica escandinava de 40%).
L'assumpte de la manera que es va crear el lutefisk és igual de controvertida que el propi peix. Amb això, és la forma d'iniciar per als països nòrdics el període nadalenc.
Els lutefisk-fagos són objectes de cites i acudits d'escèptics del lutefisk que ho comparen amb qualsevol cosa des de matarrates (que té una mica de veritat, per les traces del poc natural aminoàcid lisinoalanina que es troba en el lutefisk a causa de la reacció amb la sosa) fins a armes de destrucció massiva.
La meva opinió : un plat excel·lent que igual que la nostra paella i altres plats tradicionals, sempre duen comentaris i conviden a la reunió. I això és bo.
(Per cert, la meua dona, coneixedora de la seua elaboració, no el va provar).

Les escoles del Cedre compleixen els seus 75 anys

Les escoles del Cedre o més formalment Col·legi Cervantes, compleixen els seus 75 anys. Com un alumne més de l'escola relate una part de les meues vivències. Vaig començar en 1964 i eren noves algunes situacions com que jo procedia de les Escoles del Patronat i vivia en el carrer l’Ermita, pel que havia de creuar la ciutat. Només coneixia a altres xiquets que ens havíem criat en l'Ermita de la Mare de Déu de Gràcia. Anava a les ecoles acompanyat del meu pare, portant-li una cartera i tornava passant per l'interior del mercat de la Plaça Colón. Havia de distreure'm en l'escola i en el camí, ja que a casa no teníem televisió. Creuar la 340 era una odissea diària.
El meu primer mestre va ser Don Enrique Viciano. Nascut en la ciutat i de caràcter fort, el recorde bondadós. Fins a la seua mort, el saludava afectuosament en el carrer amb el major dels meus respectes. Recorde la meua dificultat per a evitar de sesejar el meu castellà, per la nostra llengua a casa. Llegint a Toni Pitarch dies enrere, vaig recordar els dies que escoltava l'"himne espanyol", el “cara al sol” i el “por Dios, per la Patria y el Rey” i es desplegaba la bandera española abans de començar les classes. Mai sabré si el moderat del meu pare ho feia a posta l'arribar tard a l’escola o si jo em distreia massa des de la plaça de l'Església de la Sang a les escoles, però vaig cantar poques vegades tals cançons. Al menys no ho sabia això la meva àvia Carmen, carlista tradicionalista convençuda. Ens va ensenyar Don Enrique durant dos anys el que debía i m'estranye que sent un autentic “barallador” en el pati, mai vaig provar la seua “mustachina”, una vareta amb que ens pegava a les “yemes” dels dits. Dues coses curioses: la poc saborosa llet en pols que ens donaven durant el pati, per raons que desconec i les vacunacions orals i en el braç, de la qual encara tinc senyals.
Una anècdota especial va ser quan el pare del meu amic Román, regidor de l'Ajuntament de a les hores, es va presentar en l'escola per a investigar la desaparició dels pilots laterals dels cotxes Gordinis del poble. La seua cara, patètica al veure alçar-se al seu fill com un dels implicats.
L'últim any es va jubilar Don Enrique i vaig passar a Don Cecilio Díez, qui procedia de Castella i ens havia de preparar per a passar al següent any a l'Institut que acabaven d'inaugurar eixe any. Era més distant, però molt interessat a ensenyar. Parlava francès i es va enfadar amb mi quan vaig optar per estudiar anglès. Vaig guanyar un premi provincial de redacció, dotat amb 500 pessetes , que vaig ingressar en la meua primera llibreta bancària. Em va impressionar la mort de la mare del company de pupitre i em torbava el pujar al segon pis per a parlar amb el director, Don Antonio Armelles, anys després assasinat, on estaven les aules de les xiques i ja començava a preguntar-me les questions relacionades amb el sexe opost. A Don Cecílio el veia sovint amb bicicleta per la ciutat ja que va tirar arrels amb la seva família en el poble i sempre el recordava amb admiració. Van ser aquestos tres anys grats per al record, com per a qualsevol alumne d'aquesta entranyable escola.
Per a molts anys ! .