És Divendres Sant per la vesprada i estic recuperantme de la síndrome de manca de somni crònic que m'ha acompanyat l'últim mig any. Pose la T.V. i en Euro Sport observe els Campionats d'Europa de Natació. Un èxit per a la natació espanyola, dormida des dels Jocs Olímpics del 92 . Pense, especule més aviat, i reconec, molt al meu pesar, que han triomfat els meus adversaris esportius.
En 1992 em vaig presentar contra l'actual president de la Real Federació Espanyola de Natació i vaig perdre. Ja en 1975, quan amb el meu entranyable Lluis Besalduch (r.i.p.) inagurarem la Piscina Provincial de l'Avinguda del Mar (r.i.p.) a Castelló varem iniciar un projecte esportiu que anys després és el que persisteix. En 1994 vaig reaparèixer amb el meu mestre Pasqual Amposta a Vila-real amb més pena que glòria per entendre que era temps perdut crear un projecte en un club amb una piscina amb interessos municipals. En 1998 vaig deixar pas que altres tècnics orientessen millor aquest esport en la província, i avui, ja que el meu fill ha preferit no practicar competitivament la natació, només escric aquestes paraules que em surten del cor, que resumeixen trenta anys de la meua vida.
Sort als meus adversaris si em llegeixen. Enhorabona als esportistes i un petó a Yurema. Era i sóc, per ells i contra els mediocres directius i polítics, un competidor (amb modèstia, perquè tal vegada el mediocre siga jo).
1 comentari:
Pel que vaig llegir l'altre dia, ara el món de la natació gira al voltant dels teixits, les costures, l'efecte tiburó i els ordinadors de la Nasa, mentre tu parles de l'afició, l'esforç personal i l'afany per superar-se (i superar l'altre). Dos mons distints, Paco.
Publica un comentari a l'entrada