29 de juny 2009

El Grau, t'estime


Amb la translació del títol del blog a la població marinera que m'ha acollit durant 15 anys, faig un record en el dia de Sant Pere al meu segon poble, el Grau de Castelló. Grats records passant consulta en l'antic ambulatori, la Casa del Mar, veient i escoltant l'església del patró i les seues campanades.
I aprofitant l'ocasió, transmet la meua enhorabona a la infermera (quin tandem formàvem !), Jeannine que s'ha jubilat recentment i que a pesar de no poder assistir al sopar de acomiadament, em va transmetre la seua emoció en la conversa telefònica que varem mantenir. Gran humanitat i eficàcia, en totes la circumstàncies.
Per sempre, ... Visca Sant Pere !.

14 de juny 2009

Màsters del Club Natació


Dit i fet.
La imatge dels components del Club Natació Vila-real categoria màster són els convidats en el post d'avui.
Aquest és l'equip de la sessió matutina i més abaix està el de la vespertina.


Tots ens hem trobat a Benidorm (Marina Baixa).
No vull relacionar noms per a no oblidar-me cap.
Espere competir amb vosaltres al any que ve.
Els bons records, el millor ambient i la victòria de Yurema Requena a Itàlia centraren els comentaris.
Salutacions, figures !! .

09 de juny 2009

Facultat de Ciències de la Salut


Des de fa uns mesos arrere és comentari l'opció de la creació d'una facultat de Ciències de la Salut dins de la UJI, situada a Vila-real. Emet una opinió en la meua qualitat de professional de la medicina que em vaig veure involucrat a realitzar els meus estudis a València.

És lògica la il•lusió per establir els estudis el més proper a l'ambient familiar i si fora en el nostre poble, molt millor. Però no entrem en “poblerinismes” sense sentit.

Crec, sincerament, que haurien de prevaldre altres aspectes, que contemplaren un estudi profund dels recursos docents i econòmics. Els docents han de ser professors i catedràtics universitaris. Tot això està ben regulat per la pròpia Universitat. La despesa que suposa la formació d'un sanitari és elevada (els metges, entre 9 a 12.000 € per alumne i any; 5 a 7,3 millons € en 8 anys). Sens dubte, les oneroses despeses per a les famílies de les nostres comarques es reduirien, pero ... ¿Té recursos la societat per a aportar aquesta quantitat quan no pot assegurar que els professionals es quedarán en la província?.

Una facultat de Ciències de Salut, que realment és tan sols un pas transitori i obligatori en la formació, arribaria a uns 80 professionals anuals que haurien de suportar els sis anys obligatoris i quatre o cinc de posteriors d'estudis especialitzats. Tot açò dins de deu anys. No seria la solució a la falta de professionals de la salut.

En resum és un repte gens fàcil per a qui ha d'actuar, la pròpia Universitat i els seus gestors són qui deuen crearla on vullgen o pugen i quan pugen (en els meus viatges a Mallorca són habituals les seues discussions en la premsa local, des de finals del anys 70) i desenvolupar l'estudi proposat i donar-li la importància que mereix a la qualitat en la docència més que la seua ubicació, que il•lusions o desil•lusions per als estudians/professionals apareixeran més endavant. Deu que quedar-se en una proposta intel·ligent, sense pressions, i hauria de situar-se al terme de Carinyena, tot això, també, perquè m'agradaria que el meu fill fóra metge.

02 de juny 2009

Adéu, Enginyer


Avui s´ha formalitzat el fitxatge del Sr. Manuel Luis Pellegrini Ripamonti per el Real Madrid. Per la seua hieràtica actitud, sembla la imatge de tots nosaltres coneguda.
Com a vila-realenc i tècnic esportiu considere ha donat un estil al club del poble,i d'ací el nostre reconeixement.
Adéu, Enginyer ... que triomfe en la pròxima Lliga ... però deixa'ns guanyar al Santiago Bernabeu !!. Gràcies.

01 de juny 2009

"Takk for alt" (per a molts anys)

He assistit als funerals de la meua sogra a Noruega. Cite per davant que ja he passat tals circumstàncies amb els meus pares i no m'era nou. Vaig a exposar el que vaig observar i alhora destacar les diferències culturals. Aquestes, ni millors ni pitjors, només diferents. La celebració va tenir lloc en una menuda església en la illa de Hvaler, al sud de Noruega (foto de baix).


El primer tràngol i tal vegada el pitjor va ser la recepció prèvia a les portes de l'església. No més de 50 persones reunides i escrupolosament de negre (rar perquè els noruecs no donen importància a la imatge externa). L'església, antiga, sòls de fusta, parets sense refinar i sense imatges. Després d'escoltar 25 minuts l'òrgan, inicia la cerimònia el Pare de l'església protestant i em sorprèn la senzillesa amb que s'expressa, l'exposició de la seua malaltia i últims dies, juntament amb les raons que li havien dut a residir en aquesta zona del país. Després d'això, transmetia l'agraïment a les seues filles i fills polítics i assistents, així com va llegir les inscripcions deixades en els rams de flors. Tot això molt pròxim.

Després de nous cántics tradicionals en aquestos esdeveniments, vam passar al cementeri, annex sempre a les esglésies, per a prendre terra, en aquest cas al costat del seu marit, mort fa uns 30 anys. Encara que mecanitzat, el soterrament és emocionant, acompanyat pels cantics adequats per al moment. Uns minuts més de rebudes de condols i els familiars i acompanyants abandonen el camp sant, amb la frase tradicional per als noruecs “takk for alt” (gràcies per tota una vida). En últim lloc per acomiadar-se, i com arreplega la foto de baix, la meua dona i fill.


Fins a ací era l'esperat, però després d'aquesta cerimònia, ens traslladem a la casa d'una cunyada per al que denominen cafè “in memoriam”. Ací divergeixen els nostres costums amb les nòrdiques. Aquesta fase de la celebració, reservada per als familiars més directes, va reunir a unes 30 persones, amb l'aportació de canapès freds i tortades, acompanyats de cafè o begudes refrescants, sense alcohol, parlant distengudament tant de la morta com d'altres situacions de la vida diària.

Després d'unes tres hores, finalitza la celebració, de bon tros respectuosa, però sense el dramatisme de les nostres costums. Enmig d'aquest cafè “in memoriam”, el meu fill i jo comentem : “ Qué difícil resulta engolir, sabent que falta una persona que estava sempre entre nosaltres”. Però així és, és una altra cultura, que repetisc, ni millor ni pitjor, tan sols diferent.