"Takk for alt" (per a molts anys)

He assistit als funerals de la meua sogra a Noruega. Cite per davant que ja he passat tals circumstàncies amb els meus pares i no m'era nou. Vaig a exposar el que vaig observar i alhora destacar les diferències culturals. Aquestes, ni millors ni pitjors, només diferents. La celebració va tenir lloc en una menuda església en la illa de Hvaler, al sud de Noruega (foto de baix).


El primer tràngol i tal vegada el pitjor va ser la recepció prèvia a les portes de l'església. No més de 50 persones reunides i escrupolosament de negre (rar perquè els noruecs no donen importància a la imatge externa). L'església, antiga, sòls de fusta, parets sense refinar i sense imatges. Després d'escoltar 25 minuts l'òrgan, inicia la cerimònia el Pare de l'església protestant i em sorprèn la senzillesa amb que s'expressa, l'exposició de la seua malaltia i últims dies, juntament amb les raons que li havien dut a residir en aquesta zona del país. Després d'això, transmetia l'agraïment a les seues filles i fills polítics i assistents, així com va llegir les inscripcions deixades en els rams de flors. Tot això molt pròxim.

Després de nous cántics tradicionals en aquestos esdeveniments, vam passar al cementeri, annex sempre a les esglésies, per a prendre terra, en aquest cas al costat del seu marit, mort fa uns 30 anys. Encara que mecanitzat, el soterrament és emocionant, acompanyat pels cantics adequats per al moment. Uns minuts més de rebudes de condols i els familiars i acompanyants abandonen el camp sant, amb la frase tradicional per als noruecs “takk for alt” (gràcies per tota una vida). En últim lloc per acomiadar-se, i com arreplega la foto de baix, la meua dona i fill.


Fins a ací era l'esperat, però després d'aquesta cerimònia, ens traslladem a la casa d'una cunyada per al que denominen cafè “in memoriam”. Ací divergeixen els nostres costums amb les nòrdiques. Aquesta fase de la celebració, reservada per als familiars més directes, va reunir a unes 30 persones, amb l'aportació de canapès freds i tortades, acompanyats de cafè o begudes refrescants, sense alcohol, parlant distengudament tant de la morta com d'altres situacions de la vida diària.

Després d'unes tres hores, finalitza la celebració, de bon tros respectuosa, però sense el dramatisme de les nostres costums. Enmig d'aquest cafè “in memoriam”, el meu fill i jo comentem : “ Qué difícil resulta engolir, sabent que falta una persona que estava sempre entre nosaltres”. Però així és, és una altra cultura, que repetisc, ni millor ni pitjor, tan sols diferent.