Padrins

Una figura de la qual poc es comenta després del seu protagonisme puntual és la dels padrins. Com en els acudits, avui escric una notícia bona i altra dolenta.

La bona, el meu padrí de noces, Gerard, és nomenat president del club de natació local. Com recorde, el primer nedador castellonenc a baixar del minut en la prova de 100 metres lliures en piscina de dimensions olímpiques i últim campió valencià que no entrenava en piscina coberta és avui un gran professional, tan sols superat per la seua modèstia, que haurà de rebatre per a defensar que qui desitgen practicar la natació esportiva, ho puguen fer bé i millor des del seu poble.

La dolenta, Contxita, la meua padrina de bateig. Ahir, dia de la Puríssima, em vaig disposar a felicitar-la pel seu aniversari, però Silvia, la filla, em va transmetre de la seua defunció el passat 3 de novembre. Ningú m'ho havia dit, però no entre en això. Amb 94 anys, conservava bé el seu físic i psique i abans de res notaves que el respecte cap a mi, conseqüència de la seua estreta amistat amb els meus pares, perdurava després dels anys. En les dates pròximes, acudiré a visitar al meu padrí, Pasqualet.

El meu goig és que perduren els costums dels apadrinaments i el respecte per les tradicions que crec ancestrals, per davant de les felicitacions, aquest any sense recomanació de petons, que desitgem en els comercials Nadals.

( La imatge no té relació amb el post. Es tracta d'un fenomen esdevingut aquest matí a Noruega, terra de la meua dona ).