Lutefisk

Això de ser blogger et permet excentricitats. Una d'elles és fer un comentari culinari. Endavant .... ahir vaig sopar lutefisk. Es tracta de bacallà tractat particular i diàriament amb sosa cáustica durant 12 a 14 dies. Amb això adquireix consistència gelatinosa. Es presenta amb guarnició de creïlla , pèsols verds i cansalà. S'acompanya de cervesa i aquavit (beguda alcohòlica escandinava de 40%).
L'assumpte de la manera que es va crear el lutefisk és igual de controvertida que el propi peix. Amb això, és la forma d'iniciar per als països nòrdics el període nadalenc.
Els lutefisk-fagos són objectes de cites i acudits d'escèptics del lutefisk que ho comparen amb qualsevol cosa des de matarrates (que té una mica de veritat, per les traces del poc natural aminoàcid lisinoalanina que es troba en el lutefisk a causa de la reacció amb la sosa) fins a armes de destrucció massiva.
La meva opinió : un plat excel·lent que igual que la nostra paella i altres plats tradicionals, sempre duen comentaris i conviden a la reunió. I això és bo.
(Per cert, la meua dona, coneixedora de la seua elaboració, no el va provar).

Les escoles del Cedre compleixen els seus 75 anys

Les escoles del Cedre o més formalment Col·legi Cervantes, compleixen els seus 75 anys. Com un alumne més de l'escola relate una part de les meues vivències. Vaig començar en 1964 i eren noves algunes situacions com que jo procedia de les Escoles del Patronat i vivia en el carrer l’Ermita, pel que havia de creuar la ciutat. Només coneixia a altres xiquets que ens havíem criat en l'Ermita de la Mare de Déu de Gràcia. Anava a les ecoles acompanyat del meu pare, portant-li una cartera i tornava passant per l'interior del mercat de la Plaça Colón. Havia de distreure'm en l'escola i en el camí, ja que a casa no teníem televisió. Creuar la 340 era una odissea diària.
El meu primer mestre va ser Don Enrique Viciano. Nascut en la ciutat i de caràcter fort, el recorde bondadós. Fins a la seua mort, el saludava afectuosament en el carrer amb el major dels meus respectes. Recorde la meua dificultat per a evitar de sesejar el meu castellà, per la nostra llengua a casa. Llegint a Toni Pitarch dies enrere, vaig recordar els dies que escoltava l'"himne espanyol", el “cara al sol” i el “por Dios, per la Patria y el Rey” i es desplegaba la bandera española abans de començar les classes. Mai sabré si el moderat del meu pare ho feia a posta l'arribar tard a l’escola o si jo em distreia massa des de la plaça de l'Església de la Sang a les escoles, però vaig cantar poques vegades tals cançons. Al menys no ho sabia això la meva àvia Carmen, carlista tradicionalista convençuda. Ens va ensenyar Don Enrique durant dos anys el que debía i m'estranye que sent un autentic “barallador” en el pati, mai vaig provar la seua “mustachina”, una vareta amb que ens pegava a les “yemes” dels dits. Dues coses curioses: la poc saborosa llet en pols que ens donaven durant el pati, per raons que desconec i les vacunacions orals i en el braç, de la qual encara tinc senyals.
Una anècdota especial va ser quan el pare del meu amic Román, regidor de l'Ajuntament de a les hores, es va presentar en l'escola per a investigar la desaparició dels pilots laterals dels cotxes Gordinis del poble. La seua cara, patètica al veure alçar-se al seu fill com un dels implicats.
L'últim any es va jubilar Don Enrique i vaig passar a Don Cecilio Díez, qui procedia de Castella i ens havia de preparar per a passar al següent any a l'Institut que acabaven d'inaugurar eixe any. Era més distant, però molt interessat a ensenyar. Parlava francès i es va enfadar amb mi quan vaig optar per estudiar anglès. Vaig guanyar un premi provincial de redacció, dotat amb 500 pessetes , que vaig ingressar en la meua primera llibreta bancària. Em va impressionar la mort de la mare del company de pupitre i em torbava el pujar al segon pis per a parlar amb el director, Don Antonio Armelles, anys després assasinat, on estaven les aules de les xiques i ja començava a preguntar-me les questions relacionades amb el sexe opost. A Don Cecílio el veia sovint amb bicicleta per la ciutat ja que va tirar arrels amb la seva família en el poble i sempre el recordava amb admiració. Van ser aquestos tres anys grats per al record, com per a qualsevol alumne d'aquesta entranyable escola.
Per a molts anys ! .

Així de trist és en ocasions la vida.

Estava convidat a assistir el dissabte al "parany" amb els meus amics, ... Gràcies Vicent pel detall !! però per la procedència de la meua dona, imaginava que no seria del seu plaer participar en una part de la nostra cultura, opinió referent a això que reserve per a uns altres. Segurament ho haguéssem passat bé, sobretot per la locuacitat que dóna una bona reunió en companyia d'una dosi moderada d'alcohol. Altra vegada serà, amics !!.

Però a les 5 de matí, va sonar el meu telèfon i era una cridada d'ajuda per una violació. Al treballar per a estrangers, m'obliga a estar de guàrdia 24 hores, com els metges de la meva joventut. Jo estava atenent en aquells moment un cas d'accident i vaig aconsellar a la meva dona acudir a la violada i vaig sentir la seua enteresa a l'assistir a la xica-dona violada, encara sense la meva presència. La va tranquil·litzar en el seu estat de "xoc", va traslladar a l'hospital més proper, va col·laborar amb el mèdic forense i va denunciar al jutjat. A l'arribar a casa, destrossada, però feliç, em comentava ... quins "porcs" ... 5 “mascles” van violar a una dona i el problema començarà demà, quan pense la situació.

Així de trist és en ocasions la vida. Una dona quedarà marcada per a la resta de la seua vida. No serà fàcil identificar els agressors encara que els procediments jurídics a Espanya, per sort, semblen seriosos, encara que el nombre de casos molt per sobre de les possibilitats. I l'agredida, avui espera als seus pares i necessitarà ajuda psicològica en el seu país, que ja estem preparant. Tristes vacances.

Sopar de 25 anys de fi de carrera. Gràcies Pilar.

Els metges de Castelló de la promoció 1976 a 82 (València), varem celebrar l'aniversari dels 25 anys. Encara que poca assistència, aquesta era , què anem a dir !! , seleccionada.

Bon ambient, exposició d'anècdotes i la valoració de com passen 25 anys en un obrir i tancar d'ulls.

Gràcies Pilar, "ànima mater" de la reunió (foto inferior). Sense ella no hagués estat possible. Que et conserves aixina de "templà".

Ara, tan sols esperar altres 25 anys per a reunir-nos.

(Als assistents, si voleu més fotos, em feu un comentari).

Em dol !

Em dol ! , no tinc paraules. Tan sols apendre.

Dani Vidal, nadador paralímpico, cruza el estrecho de Gibraltar

- 26/08/2007 (Notinat).

Dani Vidal, plusmarquista mundial paralímpico, se convirtió este miércoles en el primer nadador paralímpico sin brazos en cruzar el Estrecho de Gibraltar, invirtiendo seis horas y veintidós minutos.

El deportista castellonense, de 32 años, logró cruzar el estrecho al tercer intento, después de no conseguirlo el lunes por el fuerte viento ni ayer debido primero a la niebla y después a las rachas de viento. Poco después de la siete de la mañana este nadador, que perdió un brazo y parte del otro en su niñez tras sufrir una fuerte descarga eléctrica, abandonaba el puerto de Tarifa.

La longitud del Estrecho de Gibraltar es de poco más de catorce kilómetros en su parte más angosta, entre Punta de Oliveros (España) y Punta Cires (Marruecos), y su profundidad varía entre unos 280 metros en el Umbral de Camarinal hasta algo menos de mil a la altura de la bahía de Algeciras.

Acompañado por dos embarcaciones, una de apoyo y otra de seguimiento, este deportista de Burriana realizó la travesía, en la que aseguró no ha encontrado obstáculos, tan sólo a dos millas de completar la prueba tuvo que hacer frente a vientos de 4,2 nudos de lateral. "Los organizadores pensaban que íbamos a aparecer en Ceuta, pero finalmente, aunque he tenido que ir un poco más lento, he logrado combatir este contratiempo y llegar al punto de la costa africana que nos marcamos".

A pesar de ser pleno verano, Vidal tuvo que proveerse de un traje de neopreno debido a las bajas temperaturas del agua (alrededor de 15 grados). En las casi siete horas, los delfines --"peces gordos", como los definió el propio protagonista-- se convirtieron en unos privilegiados espectadores de la gesta de Vidal. Una hombrada que ya ha dado la vuelta al mundo.

Lo que empujó a Dani a afrontar este reto mayúsculo, que llevaba varios años barruntando, era un reconocimiento mundial. Porque a pesar de ser una eminencia en el deporte paralímpico, no muchos conocían --hasta ayer-- al nadador natural de la capital de La Plana Baixa. Tras la prueba, el plusmarquista aprovechó la ocasión para reivindicar “más atención» para el deporte adaptado, ya que «está olvidado por todo el mundo”. De hecho, el nadador reconoció que decidió cruzar a nado el Estrecho de Gibraltar “para crear un punto de atención sobre el deporte adaptado”.

Poco a poco, la prensa nacional y también la internacional se hacían eco de haber cubierto la distancia entre la punta meridional de Europa y la septentrional de África. Periódicos de Venezuela, Ecuador... recogían en sus ediciones, impresas o digitales, el nuevo récord de Vidal.

Noticia recogida en diferentes medios.
Roger Torné.

====

I des d'aquí, fer el recordatori a Sonia Mañas Almela, que també adaptada, va efectuar la mateixa gesta fa dos anys. Els dos han estat alumnes del blogger en la seua formació docent. Ànims a ells i als seus técnics.

D'Oslo a Skorpios.

Després de les vacances, ja a casa, em pose al dia de les notícies del món i escric el post per a injectar-me ànim quan ho necessite la resta d'any.
Visitem a la família a Noruega, en la simpàtica ciutat de Fredrikstad , 90 Km al sud d'Oslo (imatge superior esquerra, presa el 20 d'agost, front al Ajuntament). Es procedeix com habitualment: salutacions cordials a la sogra i menjars a les 5 de la vesprada amb tota la família (imatge superior dreta). Com novetat, el meu nivell de noruec em permet ja ampliar molt més les converses. Teníem previst viatjar a Bergen (sud-oest de Noruega) o Kirkenes (Nord de Noruega, Lapònia noruega), però l'incòmode clima ens va decidir a anar al sud d'Europa, atrets pel sorprenentment econòmics que són els viatges des de Noruega.
D'Oslo a Grècia, concretament a una illa del nor-oest de la península helénica, propera a Albània. La illa del nom de la qual em vaig adonar al segon dia de la estada, es deia Lèucada , i reunia el que imagine de la resta d'illes del mar Jònic, caràcter de les seues gents, clima i menjar mediterranis. Destacats els passejos en ferri i el bany en la illa de Skorpios , propietat de la família Onassis , que fora bressol dels seus negocis i plaers i on està enterrat (ambdues imatges inferiors).
Desgraciadament, la TV oferia ininterrompudament imatges dels incendis a Grècia i l'incomprensible idioma grec modern de fons. Nosaltres, sense problemes. Com anècdota, no vaig tenir més remei que consultar a un grec on estava escrit en alfabet grec els noms de València i Vila-real. Per sort, 0-3 ja ho vaig entendre ràpidament.
Així van passar les nostres vacances i com tots, a l'espera de les pròximes.
Bones festes !!

Com tots .... de vacances !

Com tots, avui emprenc els meus dies vacacionals. Partim cap a les terres de la meua esposa amb l'esperança que la pluja ens permeta gaudir els dies i tal vegada canviem el rumb a altres llocs. En la foto, el fiord de Geiranger, lloc de naixement de la meua sogra.
Per cert, llegint el bloc del amic Toni Pitarch, m'alegra conèixer que Noruega, tercer importador de cítrics valencians, amb una població de tan sols 4,5 milions d'habitants, supera a la resta del món en el seu consum. I, la veritat, no se on amagar-me per a explicar-li a la meua dona que tenim pèrdues cada any en el cultiu de les taronges dels nostres horts.
Ens veiem al setembre !!

Avuí fa 10 anys que vaig editar la meua pàgina web

Avui fa 10 anys, i perdó per les redundàncies cronològiques en els últims post, que vaig editar la meua pàgina web. Tan sols faig referéncia a aquesta efeméride i convide a qui vulgua conèixer-la que ho faça sense més.(http://www.pacomont.es/). Salutacions.

Ahir fa tres anys ...

Ahir fa tres anys, vaig surtir del poble per a situar-me fora d’ell. Les circumstàncies que ho van motivar s'escapen d'aquest blog, però és preferible que ningú passe per elles. Pense que el destí estava així escrit i per sort ara sóc feliç amb la meua família i el nou treball, acudeix al poble algún cap de setmana que puc i vaig vivint l'actualitat de Vila-real a través de les xerrades amb els meus amics i amigues, m'oriente a través de la premsa i llegeix les opinions dels blogers. Mai hagués imaginat el que estic vivint, però així és. Simplement és observar des d'una miqueta més lluny el més propi, el poble que em va veure néixer.

Glòria

Faig un buit en la meua consulta per a contar que ahir em va cridar Glòria.
Glòria, companya de treball durant quinze anys en l'ambulatori del Grau ... i poques ocasions per a parlar ... per dur horaris oposats. Això si ... , quan vam parlar, vam compartir les penes i les alegries amb bon sentit de l'humor.
Només ella sap les seues circumstàncies personals i encara li queden ànims per a reivindicar que TV 3 es puga veure a Castelló.

Des d'aquí la meua salutació i si em veu des d'Amèrica, que ho gaudeixque molt !!!.

Fins a sempre !!!.

"Alrededor del 90 por ciento de los valencianos ... "

"Alrededor del 90 por ciento de los valencianos califica de suficiente el tiempo de consulta con su médico del centro de salud"

Clica : http://www.elmedicointeractivo.com/noticias_ext.php?idreg=15117 o en pdf .

Després de llegir-lo, mire el calendari. No m'he equivocat de just mig any. Vergonyós !!!

PD : A les 19,30 hores, observe que el Conseller ha estat destituït. Adéu !!

El curs ha acabat ...

.... I com tot, coses bones i coses dolentes. Com a pares, enviarem al fill al seu país natal amb l'esperança que vinga amb aptituds millorades. Felicite al Vila-real Club de Futbol ja que ha complert els seus lògics objectius, pensant un que desconeixem la dimensió del moment que es travessa. Yurema no ha pogut confirmar les seues qualitats dies enrere, encara que el meu suport ho mantinc. Les eleccions municipals han canviat la fisonomia dels ajuntaments, encara sense afectar excessivament al nostre poble. El meu benvolgut fillastre Francesc Colomer, prepara per al futur la seua entrada al palau de la Diputació. Els meus amics em van convidar a un sopar-ball, encara que no vaig poder assistir .... Fa pocs minuts ha entrat l'estiu .... i l'esperança d'uns merescuts dies de descans suren en l'ambient... Són una nececesidad vital per a mantenir futurs projectes, com l'obertura de la nova clínica al setembre ... bon estiu tinguem !!!

L'aniversari ...

... de la meua dona. I m'atreveix, fins i tot al seu pesar, a exposar-la en la blogosfera. Sóc feliç, té excel·lents qualitats i com avui, l'estime. Que siga el destí qui ens ofereixca seguir com fins a ara. És el meu modest homenatge.
Gratulerer med dagen !

Je,je !!

No hi ha dos sense tres.

17 de maig simbòlic

En la wikipedia, el 17 de maig refereix molts esdeveniments. Per al blogger, representa la nostàlgia de no poder estar a Vila-real, però ho compensa amb la celebració del dia nacional de Noruega, actualment el seu segon país. En el matí, un acte simbòlic que ha coincidit casualment : ahir es va trencar el cordonet de Sant Pasqual i ho he reposat, tant jo com el meu fill. És el meu homenatge a aquest frare llec alcantarí aragonès que em recorda la humilitat i la benevolència que ens marca als ciutadans del nostre poble. A tots ... bones festes !!

Gràcies, 2 !!

Un comentari tan sol ... Jo també era "culé"

Vaga en Atenció Primaria , 2

Quan els polítics reparteixen "prebendes i beneficis" de cara a les eleccions, dos col·lectius, mestres i metges d'Atenció Primària estem en vaga .. Hi ha alguna explicació ?

Tots els dies no és Pasqua

Desconec si és un localisme, però és una frase habitual quan alguna questió ix bé. Considere que aquests dies són particulars al nostre poble. El “plan”, el “maset” (foto), la “mona” i totes les altres peculiaritats que emboliquen aquest dia.... ens recorda que .... tots els dies no és Pasqua, .... aprofitem-ho !

Yurema Requena

Yurema (Vila-real, 25 de novembre de 1983 - Club Natació Vila-real) està en Melbourne participant en el Campionat del Món de Natació. Qui sabem el que costen els objectius en la natació, restem importància a les alabances, tan sols ens agrada que el reduït món que ens envolta, comparteixca els èxits. Els seus resultats : 10è lloc en 5 Km en aigües obertes (1 h.00 min. 58,8 s) i 16è en 10 Km (2 h. 05 min. 52,6 s.). Com partícip de la seua formació, la meua enhorabona a ella, al meu mestre Pasqual Amposta, al seu entrenador Ricardo Franch i al president del seu club, Pere Clemente.

A Isabel i Paco

Ha hagut de ser el meu amic Paco qui m'haga saludat perquè escriga el meu post i incloga la foto del 25è aniversari de les noces seues amb Isabel.
Sí, ens mantenim !! O aixó vull crèure ... Encara que amb menys monyo !!
Hem tingut la desgràcia de perdre a un amic, altre amic ( i solteret !! ) no apareix mai, l'altre està sempre de viatge ...i un altre no estava en l'església, encara que si en la celebració.
En fi, coses de poble .. som “els amics” i des d'aquí emplaçe per a la pròxima paella, abans que ens caigua tot el pèl .... ara be ... no m’explique perquè les dones estan cada dia més “templades”.

Gràcies !!

Sense comentaris.

Un membre més en la família

Jorge en el nou membre de la família. És un bichón maltès que li va encantar a la meva dona i que va batejar el meu fill d'un joc de la play station. Ja presentat, en nous post comentaré els seus avatars.
Holaaaaaaaaaaaaaa !!!!

Tirorí,tirorí

Tirorí, tirorí ... Senyor Rei jo estic ací !!,
palla i garrofes , tot per al seu rossí,
casques i avellanes, TOT PER ALS MEUS AMICS !!

Bon Nadal !!

A tot hom i especialment als necessitats. Per a que el consumisme del Nadal no efecte a qui els manca alguna nesessitat básica o algún amic o familiar.
Per una major solidaritat en el món !!.

Uff .. , Com comença desembre !!

Novembre va acabar i en primer lloc vullc expressar les meues disculpes als amics Isabel Broch i Paco Arrufat per no poder escriure un post sobre la seua celebració de les noces de plata del seu enllaç. Ànims i molta felicitat, parella !!.
Tinc el plaer de compartir l'amistat de Manolo Vilanova, alcalde de Vila-real i de Santiago Albiol, advocat que du la sentència per prevaricació del primer. A Manolo li agrairé que va cancel·lar ocupacions per a celebrar el meu matrimoni en la sala de Caballerisses del Ermitori de la Mare de Déu de Gracia i engalanar-la per a l'ocasió. La foto correspon a la placeta del Pastoret – remesa per Juan Martín Clarós -. A l'alcalde, un “bon xic”, que pense que si ha d'abandonar l'ajuntament no serà una causa perduda sinó que interiorment tots tenim el nostre punt de vista i que ningú qüestionarà la seva honradesa. A Santi, de qui em va sorprendre la seua intel·ligència i erudicció sobre temes locals, la meva enhorabona pel seu èxit professional. Conclusions ? .. que almenys donem a Vila-real tots la talla ... i que vingen a la terra de la Marina Baixa que ara m'alberga i comparen amb les macro- irregularitats que es poder percibir a través dels polítics i que donen molta més vergonya que si haguera prevaricat pel benefici del nostre poble.

Vaga en Atenció Primària

Demà iniciem mobilitzacions els metges d'Atenció Primària. La plataforma 10 minuts, societats científiques i alguns sindicats donen suport la mateixa. Oficialment, el seu objectiu és «la defensa de la qualitat i dignitat del treball dels metges de família i dels pediatres». El blogger té l'enorme sort d'estar en excedència del sistema públic, motiu pel qual reforça encara mes la vaga i desitja s'entere la societat de l'autèntica realitat que ens embolica als professionals de la medicina, realment “equivocats” en la nostra vocació per la inutilitat dels polítics, distorsió de la premsa i incultura de certs pacients .... però realment crec que “tenim el que ens mereixem” pel nostre immobilisme. Ànims a tots .

L'excedència

A partir d'avui tinc l'excedència com metge en l'Agència Valenciana de Salut.
Les raons són:
1.- No tinc motivació per a establir una relació pròxima als pacients per:
1.a.- La sobrecàrrega assistencial impedeix treballar adequadament.
1.b.- Abucasis, encara menys dolent del que pensava, està creat per tecnócrates, no per i per als seus usuaris.
1.c.- Les suposades “urgències” entre les cites m'estresa massa.
1.d.- El turisme sanitari és un fet constatable. La fredor en el tracte de pacients extrangers que omplin el seu “botí” de recursos és realment trist.
2.- Sóc hipertens controlat amb antecedents de risc. Treballar amb aquest sistema no és recomanable per la salut.
3.- La família mereix un paper i temps. No s'arriba al mínim estimable amb les contínues incomoditats que trasllades a casa.
4.- Els incentius no es corresponen al nostre esforç.
5.- Tinc un altre treball, privat, familiar i amb suport professional que supera les raons exposades anteriorment.

Si aquest cas és el teu o semblança, comentameu. Podrem associar-nos ! Gràcies.

Arròs de perol

Avui hem gaudit cinc companys de la facultat de medicina de València d'un “arròs de perol” en l'Albufera, concretament en el port de Catarroja ( polsa ).
Erem : Vicent, Enrique, Alejandro, Ramón i el blogger. Vicent ha gravat unes imatges que aviat pense incorporar aquí... Qué optimiste soc ¡!! Els comentaris ? ... el treball i les desavinences del sistema sanitari pùblic. Per descomptat, el denominador comú la desmoralització, independentment de la zona de treball.

Festes de la Mare de Déu de Gràcia

S'acaba l'agost i comencen les festes de la Mare de Déu de Gràcia. Desgraciadament no podré assistir a les festes de la patrona. Les raons són el treball i l'ofici de “Rodríguez” que em correspon en aquest any tant especial per a mi per la sobrecàrrega laboral i que podré desvetllar la seva solució en un pròxim “post”.

Anys enrere, en èpoques que vivia la passió per l'esport de la natació, el primer dissabte de setembre era el Trofeu de la Mare de Déu de Gràcia de Natació, que per coincidència amb la jornada de “bous al carrer” i la comoditat per gaudir de l'estiu, es va traslladar a les festes de Sant Pasqual. Va passar al record i al capítol de l'entranyable.

Entre l'entranyable, busque temps per a confeccionar un homenatge en aquest mitjà al meu mestre Pasqual Amposta “Piula” com entrenador de natació i a Yurema Requena que si bé no ha estat tan brillant la seva campanya esportiva com l'anterior, és realment dificil arribar al nivell que manté ........ Ànims “Pilleta” !!.

Abucasis 2

Serà la meua inexperiencia en aquest programa informàtic (Conselleria) el que m'està provocant una sensació d'angoixa en la consulta mèdica o que realment, com opinen diverses fonts (Diario Médico, CESM), no complix les expectatives previstes.
Compare amb el programa que use diàriament en la meva consulta privada i és lent i dóna la sensació que només interessen diagnòstics sobre les prescripcions, les quals les compliquen de manera inusual.
Per la qual cosa, encara estant d'acord amb el darrer plantejament , aixó suposaria “educar” a tots els usuaris del sistema públic espanyol.
Com això últim no és la meua labor, deixe la meua indignació anotada aquí per a coneixement de qui introdueix la seua denominació en els cercadors.
I per favor, agrairia que algun company escriguera en la blogosfera els “trucs” que coneguera perquè el susdit programa fora més eficaç. Gràcies.

El primer dia de treball

Avui ha estat el meu primer dia de treball com metge estatutari fixe ... i res de nou que no esperés.
Títols, signatures i fins i tot fotos protocol·làries al matí.
Presentacions, pacients i Abucasis II en el Centre de Salut per la vesprada.
Más relaxat que l'esperat, per la nit a casa .... i demà com sempre ..... per cert, la “monotonitis” .. quin codi CIE 9 tindrà ?

El submón sanitari

Des de fa 10 díes, ha aparegut un nou blogg d’un col·lega amb, considere, aportacions interessants per a conèixer lo que anomena el submón sanitari. La seua perspectiva, l'hospitalària. El seu títol : “El diario de un médico que está harto”. S'aconsella.

Gratulerer med dagen !

Casualitats de la vida, a la senyora i a la mi ens uneix un dia especial de l'any, el 17 de maig. Per a ella, la festa nacional de Noruega. Per a mi, Sant Pasqual Baylón, patró de Vila-real. Per a tots, “gratulerer med dagen” o “felicitats en el dia del patró”.

Velles glòries ...

Juan Martín Clarós m'ha enviat una foto que la anomena com “velles glòries” .... Josep Usó Mañanós i Juan acompanyen al “blogger” .... je, je .... i només han passat uns “anyets” des de les hores ... i ens mantenim iguals (per cert ... ja no tinc avia ... però era tant "modesta" !! ...)
Gràcies Juan !!

La paella dels companys del Grau de Castelló (2)

I fins a lány que ve !!!!!

La paella dels companys del Grau de Castelló (1)

Una imatge val més que mil paraules.

Ja el maig ha arribat

Quan em vaig plantejar ser “bloggejador” pensava remetre setmanalment una participació. Observe que no ha pogut ser. Em autodisculpe, si serveix per a alguna cosa i reinicie avuí la meva actuació. De totes maneres, escrivint de futbol i de les vacances de Pasqua, no crec descobrir res de nou. Gràcies a l'entorn del futbol i al modest, però ambiciós, Román Riquelme per oferir-nos la repetida il·lusió per escalar en la difusió de la nostra ciutat. Com sempre, el temps, jutge infalible, ens donarà la dimensió de l'obra realitzada. Gràcies de nou.
He estat de vacances en les terres de la meva estupenda senyora. Viatgarem d'Oslo a Hèlsinki i com m'havia confós de ciutat, varem passar per Copenhaguen per a saludar a la coneguda sireneta. Per als mediterranis, veure un port de mar congelat, concretament el de la capital finlandesa és una novetat. Em va agradar Copenhaguen pels seus edificis i activitat. Tornarem amb el fill per a sofrir en el Tívoli. No varem passar per Londres per a veure l'Arsenal-Vila-real perquè he de cuidar el cor d'emocions i sempre tinc por deixar en ridícul el nom de la ciutat, encara que aquest no va ser el cas.
Ja al maig, preparant la paella amb els meus ex-companys en el Grau de Castelló la setmana que ve i Sant Pasqual després.
I al juny,... reincorporació a la Seguretat Social .... Ja parlarem ! ! ! ...

Questions sobre la salut.

Treballe més de 20 anys en la sanitat pública espanyola. Fins a una nova reincorporació, estic exercint la pràctica privada. La majoria dels meus pacients són estrangers residint momentàniament a Espanya. Atenc fonamentalment companyies d'assegurances escandinaves. Cada dia aprenc més, tant en pràctica clínica com en tracte humà. I precisament en aquest últim punt, el tracte humà, aprenc que l'egoisme inunda la societat. La meva dona que ajuda desinteressadament als seus compatriotes ha rebut les represàlies d'una senyora que havia esperat en la nostra clínica gairebé una hora per a ser traslladada a un especialista. Aprofundin-me en la qüestió, havia esperat sense ser atesa 6 hores en un hospital públic en el matí. Nosaltres ateníem un pacient en l'espera de la senyora. La meva dona, sense esmorzar, du finalment a la senyora a l'especialista. Què exclamava la senyora ? ... Ella era primer ! ... Què responia la meu dona ... Ella acompanya als seus paisans gratis (segurament no acompanyarà moltes vegades més), deixant a part el seu temps lliure i la seva família ... i precisament en un dia que la seva salut no és bona. La meva opinió : de tot això s'aprèn, fins i tot a voler més a la meva dona.